La nostra societat crea herois que s’erigeixen per una o altra cosa per, sovint, esperit de reconeixement i protagonisme d’una tasca concreta. Quan en una ciutat existeixen dues corrents diferents, en cada corrent sobresurt un heroi, un personatge que es creu superior als altres per les qualitats que ell, com a ésser suprem i jutge, es marca, valorant, és clar, les seves qualitats per sobre d’altres que no tingui.

A Igualada, últimament alguns membres de grups de recent creació han virat el seu pensament seguint el fil de les entitats que fa anys que existeixen, i han aconseguit reduir les diferències que les dues vessants de cultura popular tenien. Els membres d’un i altre corrent han tranquil·litzat els ànims i les opinions, però alguns membres d’entitats històriques encara es creuen en aquell estatus passat, per incapacitat de saber que aquell atac s’ha anat diluint amb el temps.

L’incapacitat d’entendre que aquell corrent que mou la cultura popular cap endavant comporta, evidentment, sacrificis per una i altra part. La part pròpia, acceptar que altres grups sorgeixin d’entre les cendres d’aquell incendi compaginant llurs virtuts, ara i adés, amb els grups nous de cultura popular de la nostra ciutat.

I no cal ser gaire viu per veure que els grups més nous han entès que el camí l’havíem de fer tots junts, i aquells que seguien el camí també s’havien de fer a un costat, unint els grups que s’han afegit. Però encara algun heroi d’algun grup de cultura popular centenària es creu superior, se sent traït per aquells qui l’hem ajudat a fer-lo important, que no heroi ni erudit, no reconeixent-se absurd, no trobant el bosc rere els arbres.

Cal acceptar els nous grups i llur adaptació a la realitat, de constant canvi, no veient-se com a únic savi i impedint que els membres del propi grup participin, també, d’altres on al propi heroi no s’ha convidat. L’heroi, és clar, no vol demanar l’acceptació sinó que vol ser proclamat com a déu, redimint els membres del grup al seu pensar fent creure al seu ego, d’aquesta manera, que és l’heroi que vol ser. No cal intentar agafar el timó de tota una entitat sinó reconèixer que s’és només una persona, una persona més.

Cal veure les coses en el seu conjunt, com una càpsula de successos i opinions, amb l’adaptació de les pròpies creences a la realitat, al present, mirant endavant, no creient-se rei de res, ni heroi de cap batalla.