I és que quan algú en fa alguna de grossa crido “Eso es roja no?”, quan algú em parla enmig d’un xivarri important li dic “No oigo naaa” o, fins i tot, quan veig algú que persisteix en la seva ignonímia li acabo dient “Quieres que saquemos las pistolas o qué?”. O amb alguna situació de vergonya aliena “Madre de Dios qué vergüenza, qué vergüenza...”, i és que “és de ser inútiles”. També amb algun guiri que volta per la ciutat “lengua inglis mai...” i “Vinga vaa... vinga vaa...”. “Esto es el Bronx”.

I de qui és culpa... bé, del Pep, però li ho perdono perquè l’APM em fa passar molts bons moments. Els dimarts, com un rellotge de cucut, trec el cap al davant de la tele i poso la Tele Tres. I envejo aquell paio que, enmig de qualsevol lloc, comença a dir frases de l’APM adaptant-les a la situació.

“Tengo 3 picina...” ho dic aixecant 4 dits, o “a mi me habla má sensillo, la suficie qué e!”, o “se va havé un follon que no sabe ni donde s’ha metío”, o “Tu me has ensenyado a ser una leona, pitxurri...” són frases que em venen al cap a cada moment, a cada situació. “I si no é aquí será en Pequín i si no serà en Pocon” perquè “Hi ha molta maldat en este món” i podria ser que “De moment tot va malament” i “Le damos un aplauso i dejamos que se vaya”. Estic fatal... i “Es que me dezorino”.

Per no acabar al psiquiàtric “val més prendre’s una pastilla abans de venir” i suportar les frases apemeístiques que el meu cap em bombardeja a cada segon. I, si ja no puc suportar-ho, bé amb “Solo alcohol, sin drogas ni nà!” i desistir de la segona opció de “Porqué no nos ejecutais i acabamos con esto”. “Prou, prou, prou-prou-prou-prou-prou...”

Ho reconec, i aviat sortiré en els cartells de les parades d’autobús, amb una línia negra que em tapi els ulls, amb el rostre borrós o pixelat i, a sota una frase que digui: “Es que és es colmo!”. “Y punto, y coma”.