Ja feia uns anys que estava convençut que podria agafar qualsevol metro de Barcelona i que, aquest, em duria fàcilment a prop del punt a on em dirigís. I ratificada la meva hipòtesi amb la utilització d’aquest servei durant alguns dissabtes d’ara farà un any, quan l’agafava a la zona universitària i arribava a la Rambla de la ciutat Cap i Casal sense problemes.

Però la decepció m’arribà l’altre dia quan, convençut que totes les parades de metro de Barcelona estaven adaptades per persones amb mobilitat reduïda, junt amb la meva dona i el cotxet, vam utilitzar aquest transport públic fins a la plaça d’Espanya, on agafaríem la Línia 1.

Ai las! En arribar a la parada de la plaça d’Espanya resulta que no hi havia baixador, cosa que m’estranyà però encara amb el convenciment vam idear un estratagema per baixar primer el cotxet i, seguidament jo, amb el contratemps d’un xiulet incessant, un cop al cabàs del nadó i una bolcada sense més conseqüències gràcies als seus cinturons de seguretat. I allí, andana amunt i andana avall cercant un ascensor. Però no, resulta que aquella parada que dóna accés a la Línia 1 no en té d’ascensor. Un cop a la plaça de Catalunya i després de saber que Barcelona no permet la utilització de la Línia 1 a les persones amb mobilitat reduïda, vaig sortir i preguntar per arribar al meu destí. Com a vianant, després d’un bon tros, vaig arribar-hi.

El meu cap repetia una i altra vegada: “Per què?”, “Per què?”... i no trobava resposta. Resulta que una societat integradora, oberta de mires, engrescada amb el seu futur... no deixa que la totalitat de la seva població pugui arribar a tots els destins. Em va decebre tremendament aquest fet i, des de llavors, ja sé que Barcelona no permet a tothom agafar qualsevol línia de metro sinó només algunes.

Llàstima, jo que estava tan cofoi i em pensava que el transport públic de la capital del meu país em duria a qualsevol lloc!