Així com el foc aviva les flames dels sentiments més profunds, arriba des de la muntanya màgica del Canigó la Flama que ens recorda el nostre sentiment nacional, revitalitzant-lo, revifant-lo cada cop amb més força, amb més convicció. Foc que encén les olors de la nostra terra, que escalfa els abrics més gèlids i il·lumina les foscors més tenebroses.

Foc que a l’edat mitjana escalfava clarianes del bosc on follets i bruixes, fades i elfs, ballaven al so de músiques antigues, amb cants proferits enmig de la natura, reclamant a la més sàbia de les ciències, ajudes i sortilegis. Flama que recorre bona part de Catalunya resseguint carreteres inòspites tot proclamant la glòria de la nostra cultura, l’energia de la nostra llengua i la vitalitat de la nostra gent.

Cridem tots junts: Visca els Focs de Sant Joan!

Reclamem la llibertat del nostre poble, oprimit i colonitzat per un govern contrari a les nostres voluntats; cridem amb força que la Flama del Canigó uneixi tots els llogarets, viles i ciutats i sigui l’emblema de l’alliberament català, de la independència del nostre país! Revifem la màgia portada del Vallespir per a què mostri la seva força inhumana i converteixi el nostre anhel amb la realitat de veure’ns als mapes i ens agermani amb tots els pobles lliures del món.

Clamem tots plegats: Visca la Flama del Canigó!

Aquesta nit, enmig de balls i càntics al voltant de les fogueres, enmig de gresques sonades i músiques alegres, jovenim amb la flama renovada, revifem les ànsies de llibertat i ballem agafats de la mà, com la més bonica de les sardanes, cantant joiosos pel nostre poble, proclamant aquells sortilegis antics demanant a la natura un altre cop de mà i a la nostra gent una claror als ulls per veure-hi clar i trobar, entre tots, l’arribada d’aquell reconeixement que fa tres segles que esperem, que fa tant temps que la Flama del Canigó ens recorda i que ara més que mai necessitem.

Cridem tots junts:

Visca els Focs de Sant Joan!

Visca la Flama del Canigó!

Visca Catalunya lliure!