Pagafantes: es diu d’aquell que, mancat d’afecte i/o d’amics, convida a tots als del seu voltant a allò que consumeixin per guanyar-se la seva amistat.

A la vida en trobem, ho som i ens sentim, sovint, uns pagafantes. Anem amb la noia o noi que ens agrada i els convidem a un cafè, sortim de festa i convidem els millors elements del sexe contrari procurant un “quid pro quo” agradable, paguem a un o més amics a algun cubata... ; paguem, paguem i paguem i no ens n’adonem i, de ben segur, tampoc ens n'enrecordem al cap de poc temps.

I en coneixem molts segurament: coneixem el típic enrotllat que convida a les amistats sempre i que ho fa instintivament, sens adonar-se’n; coneixem el tímid que paga allò que el seu precedent no ha abonat; coneixem els pagadors compulsius de zones blaves; etcétera.

Però sempre, en la memòria del poble, hi ha el Pagafantes amb majúscules. Avui en dia aquest títol honorífic recau en el president del Reial Madrid: és un pagafantes amb totes les de la llei. No pregunta el preu i paga, no s’hi mira si el producte és de “marca” i, sense miraments, es penja medalles a la vegada que fa presentacions de nous jugadors havent abonat, prèviament, una suma ben sovint indecent.

Podrien agafar algun pagafantes semblant per eixugar el deute públic de tants i tants països per aconseguir, a canvi, l’amistat inestimable de tota la població autòctona. Que tampoc cal anar tant lluny, caldria un bon pagafantes per netejar el forat sense pou que és la nostra sanitat pública a canvi d’un rotllo de temporada amb la dentista.

I és que l’espècie pagafantes existirà sempre perquè tots, tard o d’hora, ho hem sigut o ho serem. Només espero que algun pagafantes també m’eixugui algunes “fantes” que em porten de corcoll.