Ahir vaig anar a Barcelona, al centre, a la plaça de Sant Jaume i fins a les rambles. Allí, a les famoses rambles de Barcelona, botigues i més botigues de souvenirs. I què hi tenien? Doncs alguna samarreta del Barça i, en alguna una mica amagada, alguna estelada. Però del què hi havia més era samarretes de la 'Seleccion', vestits de flamenca, figuretes de 'bailaoras' i toros. Si encara tenies la sang en ebullició t’acaba d’esclatar amb les banderes espanyoles i samarretes amb un logotip espanyolista a la solapa. Encara sort, gairebé no hi vaig veure barrets mexicans!

El patrimoni de Barcelona, ja sigui arquitectònic (Sagrades Famílies, Parcs Güells, Pedreres...), com futbolístic (samarretes ja no només blaugranes sinó periques o d’antics clubs de futbol com el Català FC...) jo no el vaig saber veure. ¿Què s’emporta un turista quan arriba a Barcelona i va a les seves famoses rambles? Doncs això: toros, sevillanes i samarretes de la 'Roja'.

Però, ¿de qui és culpa que aquests pobres indis i paquistanesos que intenten fer realitat això de la Terra Promesa només tinguin símbols espanyolistes rancis o futbolístics de la 'Roja'? D’ells? ¿De la seva ignorància de saber a on “collons” han anat a parar? ¿O bé és de xacals venedors que s’embutxaquen suculentes comissions per vendre, si cal, a sa mare? ¿O bé de l’administració pública que hauria de vetllar per erradicar la ignorància de la nostra realitat?

Aquests venedors sense escrúpols, 'xamans' de l’il•lusionisme identitari, venen mentides o falses veritats als pobres arribats, desenganyats dels seus països i fracasats en l’intent de tenir una vida millor, i se’ls creuen, casant-se amb els seus productes enganyosos. Encegats per la terra on es 'lliguen els gossos amb llonganisses', on qualsevol pot fer-se ric, on treballant arribaràs lluny els Flautistes d’Hamelin, amb les seves cançons de sirena, engalipen a aquests nous botiguers amb imatges d’una Catalunya totalment espanyola, totalment flamenca i torera.

A aquest matrimoni l’administració no hi fa res. S’ho mira així com ho permet. Cada Flautista d’Hamelin campa per la nostra terra mentint, explicant la realitat que a ell li sembla emparant-se amb suposicions i visions tergiversades pel colonialisme. L’administració ho autoritza i no obliga a aquests nous nuvis a conèixer la realitat, a conèixer la Barcelona catalana i la Catalunya de fora de Barcelona, la Catalunya on el patrimoni és més coses que pedres i futbol, on el patrimoni és la realitat dels seus ciutadans, la seva cultura, adaptada als nous temps, els seus costums, adaptats a la modernitat, sense flamenc ni toros però amb jotes, sardanes i braus a les terres de l’Ebre. La Catalunya de castellers, de dimonis amb banyes, moderns i actuals, de tabalers i grallers que inunden les nostres festes d’un patrimoni no tangible però si molt real.

Si en alguna festa major trobeu un paio alt, vermell com un titot, amb pantalons curts, mitjons i sandàlies, amb una samarreta de la 'Roja', amb la seva filla vestida de 'flamenca' i el seu fill de 'torero', amb la seva dona mirant-vos amb cara de “deuen anar borratxos aquests”, no els aparteu, agafeu-los i porteu-los amb vosaltres, a les cercaviles, a les actuacions castelleres, als correfocs, als gegants... Expliqueu-los que part del nostre patrimoni no es pot tocar amb els dits i que és aquest és també símbol de Catalunya i una realitat cultural moderna i actual. I quan l’acompanyeu a dinar i us demani 'paella... sangria...' li planteu una bona botifarra amb seques i un porró de vi del Penedès. El convencereu i us convencereu que als venedors Flautistes d’Hamelin cal tenir-los ben lluny. I he estat suau!