Fins el segle XX, Andorra havia estat un territori força aïllat, rural, amb condicions de vida molt dures i nul•la atenció per part dels seus coprínceps que mantenien un règim feudal amb institucions i lleis mes pròpies de l'Edat Mitjana. Després de diferents alt-i-baixos, el segle XX converteix el país en, primer, un estat sotmès a França i Espanya i, després, a l’actualitat, ja en la sobirania plena del poble andorrà. En els primers anys alguns andorrans van emigrar a la Catalunya “rica i plena”, a la nostra comarca també, integrant les seves aspiracions a la nostra contrada amb ganes d’ajudar per avançar, per canviar la societat, etc.

Avançar vol dir millorar i canviar per modernitzar, no per destruir ni arrasar. Anar endavant vol dir conservar la història adaptant-la als nous temps, innovar tecnològicament edificis o construccions, millorar, reconstruir, netejar-los la cara i mostrar, al món, la bellesa i la riquesa d’aquestes estructures que han format part de la nostra història. Avançar vol dir adaptar: adaptar accessos, adaptar infraestructures i adaptar la societat a aquestes millores.

Destruir no és avançar, ensorrar fàbriques antigues no vol dir adaptar i reconvertir terrenys al gust i plaer d’un govern no vol dir millorar. Destruir vol dir empobrir, ensorrar vol dir soterrar esperances, futurs... reconvertir un Rec amb un potencial turístic tant gran en un desert de casalots és construir una creu pel taüt de la nostra ciutat.

Un govern sense rumb que està intentant maquillar un Rec que tants i tants anys ha deixat abandonat, ara intenta fer una operació de compra de vots a cops de totxo (bé, com sempre eh!). Aprovant un POUM destructiu per la població que converteixi les actuals i les antigues fàbriques de cuir en edificis metropolitans és una empremta més d’un cap de govern municipal entossudit en anar a la vegueria barcelonina del cap i casal.

Igualada és una ciutat amb sentiment de poble, amb la parentela de moltes famílies escampada per la vila i amb força cultura popular de format petit, de poble tancat i barrat. La gent a qui no li agrada com és la ciutat ja s’apressa, sovint, a marxar-ne. Però a d’altres, acostumats al bullici d‘algunes ciutats, els encanta instal•lar-s’hi com a nouvinguts.

Els ITV (Igualadins/es de Tota la Vida), adaptats a la “navegació” de la ciutat, veuen incrèduls com el seu govern municipal els intenta destruir i ensorrar el seu passat i colgar sota la pols la suor dels seus avantpassats. Ah, per cert, alguns callen, però, espero, aviat cridaran pels carrers i les places en contra d’aquesta política destructiva.

Ni POUM ni PunyETeS, Igualada ha d’adaptar els seus espais a la modernitat, sense destruir-los ni ensorrar-los, senzillament modernitzant-los, i potenciar la seva vessant turística que, malgrat que potser menystenim, és gran i pot ser una nova aposta per un futur.