Des que sóc petit que, per a mi, la paraula independència ha estat un mot idíl·lic, utòpic. I ha estat Esquerra qui l’ha bramat més fort i durant més temps. I amb aquest partit al poder del govern català, els motius per a la independència s’han explicat, ensenyat i demostrat. La gent, que de tonta no en té un pèl, s’ha agafat a l’expoli fiscal com a punta de l’iceberg d’un problema que patim des de 1714.

Amb Esquerra al govern de la Generalitat es van fer moltes petites accions que han convertit una “administració autonòmica” amb una “administració nacional”. S’han creat agències catalanes pròpies, s’han creat figures externes de control econòmic i del frau, s’ha posat a sobre la taula la divisió territorial catalana, etc. Però tot aquest esforç no anava unit a la reclamació dels diners expoliats anualment. I tots els intents d’explicar el què es feia no anaven dirigits al conjunt de la població sinó a uns pocs, a uns quants. I això ha desencissat la feina feta malgrat haver-ne fet molta.

Amb les eleccions al Parlament de Catalunya han aparegut a l’arc parlamentari una nova formació, clarament independentista: Solidaritat Catalana. Molta gent decebuda d’Esquerra va marxar a aquesta coalició de diferents partits petits, amb la imatge al davant d’un expresident del Barça, en Joan Laporta; un senyor que és conegut pel seu autobombo, xuleria i rauxa.

Ara, però, aquest líder independentista vol tornar al ventre de la mare que li va explicar per primera vegada què volia dir independència. I ha començat el ball de bastons. Els de dintre Solidaritat ara li diuen que marxi, i ell diu forma part d’un grup de la coalició, i els antics d’Esquerra no el volen deixar marxar, i l’Esquerra actual veu bé el retorn del fill que l’havia abandonat i la coalició per presentar-se a Barcelona i guanyar la capital del país.

Els republicans ara veuen retornar, després de perdonar als reagrupats que s’havien revoltat, a laportistes que veuen el pacte Solidaritat amb Esquerra la millor solució per aconseguir la independència l’abans possible. Amb tot, continua la paraula essent utòpica malgrat, cada dia hi ha més indepedentistes que no saben cap a on tirar, que no saben cap a on mirar. Jo només dic que, com des de petit, el partit que ha clamat més fort i m’ho ha explicat m’ha perdonat les meves revoltes i m’acull, malgrat tots els malgrats, a la seva casa com a un independentista més.

El problema dels catalans el tenim al mirall. I amb aquesta afirmació, un acudit: ‘Diu que són tres catalans que volen fer un partit independentista. Als 5 minuts hi ha una escissió. Als 10, dues’