Bon dia i bon any! Feliç 1984... fa dies, setmanes i mesos, que no publicava en aquest mitjà, on tan amablement em van obrir les portes i una finestra al món fa poc més d'un any...

Bé, si no he escrit abans no és pas per ganduleria o deixadesa, però sovint hom no troba les paraules adients ni té la capacitat suficient per ordenar-les i plasmar-les mes rere mes, quan toca, sobre un paper (ni que aquest sigui una pantalla d'ordinador), per plasmar, un cop més, idees, arguments, somnis, desencants, frustracions, ràbia o il·lusions...

I segueixo sense poder encara avui, no sé quants mesos després de l'últim escrit, redactar amb un cert ordre el batibull d'idees que ressonen i retomben al meu cap... hem tingut un final d'any i un inici molt bèstia`, no? Ja no parlo a nivell personal (m'abstinc de fer públiques les meves intimitats, ni les victòries ni les derrotes, ni les virtuts ni les misèries), però avui he de ser un xic egoista perquè el protocol m'ho mana, massa mesos sense escriure i alguna cosa he de dir, i tinc tantes coses per dir i són tan poques les ganes de parlar, que encara ara no he dit res que valgui la pena ser llegida...

Entenc que com a societat estem immersos en una espiral voràgine d'esdeveniments que avui són notícia a totes les portades dels mitjans de comunicació de masses i demà són simples anècdotes, no tenim temps ni de reaccionar, ni de pair el que ens diuen i com ens ho diuen, però cada cop els silencis són més llargs i la impunitat més colpidora.

I de la mateixa manera que estic cansat, avorrit, fart d'escoltar el mateix discurs únic i unidireccional de personatges grisos i sense escrúpols amb paraules buides com “democràcia, llibertat, progrés, drets, deures, crisis, procés, desenvolupament...” tinc la sensació que em repeteixo més que l'all quan ja no sé ni com dir el que sento.

I és en aquells moments, en què el cap et bull, la boca et crema, i els ulls es posen vidriosos de ràbia, que t'il·lumines i et sents reflectit en el fragment d'un llibre que et té absort, abduït... escrit en un temps molt abans que tu sentis el que sents, i en unes paraules molt més lúcides que les que ara passen per la meva ment censuradora, i és per això, per no cometre un delicte a l'honor dels deshonestos, ni ser perseguit per la justícia dels injustos, ni emparar-me en el dret a la llibertat d'expressió per defensar-me dels que no parlen, ni pensen, ni actuen, ni senten igual que jo, que us el transmeto literalment:

“Neixen d'una mare, com nosaltres, i com nosaltres són esclaus.

Els assoten com ens assoten a nosaltres, esclaus o lliberts.

Els arrabassen la carn, la sang, els ossos, el pèl, la pell, les entranyes. Se n'alimenten, se'n vesteixen, afalaguen als déus de Roma amb el seu últim alè i les seves despulles.

Vedells, poltres, garrins, aviram. Germans de gàbia i, com nosaltres, només amb la llibertat de servir els senyors i els seus déus fins que els uns o els altres en decideixen el sacrifici. Només som lliures per morir. (...)

Si hagués pogut mirar el drac als ulls hauria entès el rancor de la terra farta de tanta sang vessada dels seus fills. Hauria entès que el drac havia vingut a alliberar-nos de les gàbies del senyor.

Massa temps fa que somiem ser els seus assassins.

Un dia ens alçarem les bèsties de càrrega. Serem més forts que la por al dòminus o la por al drac, i ens aixecarem i trencarem gàbies i cadenes per venjar-nos.

I arrabassarem l'alè, la carn, la sang i les entranyes a tots els que agafen l'assot, i amb les despulles afalagarem els seus déus morts”

Fragment extret del llibre L'esclau de la Sal de l'escriptor Manel Bonany.