Sovint quan vaig caminant pel carrer em fixo en els obstacles que em vaig trobant: haver de recórrer molt espai per travessar un carrer quan vaig a peu, buscar un banc per seure i resultar-me difícil (en tot cas amb sort trobo  una cadira sola en algun parc) o veure que em trobo baixant d'una vorera perquè és molt estreta o bé perquè haig de deixar passar algú tot vigilant que no m'atropelli un cotxe... No vull ni pensar qui ha de moure's amb cadira de rodes o amb un cotxet de nadons. I llavors miro el voltant i m'adono que realment l'espai públic que com a públic i contraposat al privat (d'ús i gaudi exclusiu), realment no acaba sent gaudit per tothom sinó que acaba sent exclusiu i discriminatori. I per què passa això, doncs? Perquè l'espai públic parteix d'un patró de ciutadà: un patró de ciutadà que està en edat productiva, que té treball remunerat, que no té responsabilitats domèstiques, que té accés a tots els recursos de la ciutat... Però no ha tingut en compte que la ciutat és diversa i té col·lectius que no estan en aquests grups. Especialment, això passa perquè els models de ciutat s'hi han construït encara en un model del s. XX on imperava la divisió sexual del treball i, per tant, la ciutat es dividia en diferents esferes prioritzant l'esfera productiva i deixant de banda l'esfera privada (de cures) en un segon terme, i en conseqüëncia deixant oblidada les necessitats de les dones que són les que principalment han fet aquesta feina. S'ha de tenir en compte que en aquells moments els tècnics i polítics eren homes i les dones per tant no aportaven el seu punt de vista ni en aquest tema (ni en molts d'altres). Podríem pensar que ara que sí que tenim dones en aquests àmbits això hauria de canviar... Doncs la resposta és no necessàriament, ja que el que ha de canviar és veure l'urbanisme només des de la vessant tècnica i obrir-la a complementar-la en una mirada sociològica. El que fa falta és fer una anàlisi de la ciutat amb una vessant tècnica i alhora amb la participació de la ciutadania que farà que transporti la realitat del dia a dia i pugui expressar els obstacles i els límits en els quals es veu cada dia per poder arribar a una solució amb els tècnics que cobreixi les dues vessants.

En una xerrada a què vaig assistir últimament sobre urbanisme feminista, la ponent va dir "el disseny de les nostres ciutats no ha estat neutre, s'ha fet per promoure el benefici capitalista i els privilegis patriarcals".Em va fer pensar i em vaig dir a veure si sabia trobar dos exemples ràpids i la veritat és que no va ser gaire difícil: ja que per exemple quan vaig a un supermercat (esfera productiva) tinc un aparcament ben gran, en canvi, quan vaig a un equipament cívic (esfera comunitària) tinc complicat poder aparcar.
Per altra banda, un exemple de com l'urbanisme pot perpetuar rols de gènere, és quan vas a un lavabo i el canviador de bolquers de nadons està en el lavabo de dones, donant el missatge que aquesta feina de cura és pròpia de les dones. Fins i tot el col·lectiu LGTBI podria dir que classificar els lavabos en funció del gènere és discriminatori.

També em va venir al cap aquelles vegades que anant cap a casa de nit sola, he pensat a canviar el trajecte cap a casa perquè el carrer no era prou il·luminat. Si m'he sentit insegura en un espai que per definició, per ser públic, hauria de fer que tothom hi pogués circular de forma lliure i segura. Algunes mesures que s'han fet en aquest sentit no han estat per seguretat, sinó per control...
Però no només podem mirar l'urbanisme com un espai sinó com temps. Feu un exercici i penseu en un dia normal quin trajecte feu amb cotxe, o el temps que passeu buscant aparcament, o el temps que us traslladeu fent gestions. Si us  hi fixeu, moltes de les ciutats estan compartimentades: tenen barris residencials, polígons, espais de serveis...i realment això el que fa és que ens hàgim de moure moltes vegades en cotxe i perdre molt temps. El problema és que les ciutats agafen com a referència la pròpia ciutat i no el barri. Hauria de ser el barri on vivim on cobríssimm aquestes necessitats i poder-se moure a peu o en transport públic per fer totes aquestes gestions.
Els barris quan els mires han passat cada cop a ser menys viscuts. Cada cop hi ha menys espais comunitaris i es fa més difícil que l'espai admeti  varis col·lectius: els infants cada dia són menys als carrers. Un exemple n'és el parc de les Tortugues d'Igualada: abans de fer la reforma actual era un parc on hi havia molts bancs i els pares i mares i avis feien tertúlia mentre els nens jugaven, ara gairebé no hi ha espais on seure i el parc és tan obert que ni tan sols sembla un parc...

Així podríem continuar amb altres col·lectius com els joves (la presència dels quals  al carrer s'acostuma a etiquetar com incívica, vagarosa o fins i tot delictiva). Continuaríem amb els avis i amb les persones amb diversitat funcional que sovint es troben  barreres arquitectòniques que inclús poden fer que s'aïllin i no surtin de casa. Un altre col·lectiu podria ser també les persones immigrants que venint d'altres cultures en què el carrer és un espai principal es troben jutjades pel fet d'ocupar-lo.

Una ciutat ha de ser amable? Sí, però també ha de ser Una ciutat digna per viure-hi, ha de ser sostenible, inclusiva, ha de ser cuidadora i permetre cuidar, ha de ser un espai en què la persona sigui el centre des d'on es pensa i repensa, on la gent pugui treballar, viure i relacionar-se . Una ciutat ha d'esdevenir un espai on garantir els drets bàsics de les persones independentment del seu estat, sexe, edat, raça i condició física. Recuperem l'espai públic, fem els carrers nostres, ocupant-los i repensant-los.