Recordo que hi ha un moment a la vida que vaig decidir estudiar Dret. Sempre penso que en Perry Mason els diumenges al vespre a TV3 va influir-hi, pensava que era important poder arribar a saber la veritat del que passava i la necessitat de protegir els drets de les persones. Considero que era molt innocent, ja que creia que el Dret i les lleis anaven de maneta amb la Justícia, amb el que jo considerava que era la Justícia: saber valorar en cada moment el que era just, donar les mateixes oportunitats a les persones i protegir-les quan no fos així, garantir drets i llibertats. Només arribar a la facultat recordo que teníem una assignatura de Teoria del Dret en les quals s'exposaven temes i teníem debats. El que vaig començar a sentir em va sorprendre. La majoria d'opinions eren els discursos típics i tòpics reproduint l'esquema de societat capitalista, patriarcal i amb els valors molt retrògrades, conservadors i fins i tot feixistes. Recordo que no em vaig identificar gens amb molts companys meus i em va espantar pensar que alguns d'aquests companys serien futurs jutges, legisladors, banquers i diputats. I el temps m'ha donat la raó lamentablement.

Recordo també que ens van explicar la divisió de poders i que ens parlaven de la independència dels poders un amb els altres i de la sobirania del poble. Que érem un estat laic. Però la realitat no és aquesta. La realitat és que la sobirania l'han exercida, però només pel seu interès, i que s'han oblidat del poble. I aquesta crisi econòmica i social que hem patit només ha servit per asfixiar-nos, per retallar els nostres drets i llibertats. I part de la societat s'ha intentat rebel·lar i el resultat de la rebel·lió ha estat repressió, repressió que ha anat en augment. Com més asfixia, més protesta. Com més protesta, més repressió i finalment la Llei Mordassa: llei que contradiu la mateixa Constitució i que anul·la de facto, drets com el dret a la lliure expressió, a la lliure associació i ho justifica en nom de la seguretat de l'Estat. Seguretat de qui? Per la pròpia seguretat dels que violen sistemàticament els nostres drets i llibertats i volen continuar gaudint dels seus privilegis.

Gandhi va dir "Quan una llei és injusta, el més correcte és desobeir-la". Les lleis sovint queden obsoletes, ja que la societat avança més ràpidament que les lleis. Per tant, no ens hauria d'estranyar que sovint les qüestionem. Així, moviments com la PAH en el seu moment va esgotar totes les seves vies legals per poder canviar la situació dels qui es podien trobar de cop al carrer, sense feina, sense casa, sense plat a taula. Van utilitzar l'eina de la iniciativa legislativa popular, van sensibilitzar i informar però finalment van arribar als "escraches" per la impotència d'uns governants que sovint viuen fora de la realitat i que no volen deixar els seus privilegis encara que sigui a canvi del patiment de la gent.

Però pel que veig no fa falta que ens espantin tant, ja que és la mateixa societat la que fa de controladors, de policies: la que posa el crit al cel per unes pintades i la que calla davant d'un desnonament o dels talls elèctrics de les famílies, la que amb les noves lleis d'educació deixa  joves sense estudiar i I si això no és violència. Com li diem ,doncs? Per a mi encara és pitjor: és l'abús, és fer servir la superioritat per tenir-nos ignorants, callats i submisos. Perquè quan la protesta es fa com bons nens aquí no hi ha res a dir, si  fem una protesta dintre dels límits del permès i el moralment correcte llavors no passa res. Però si les autoritats fan servir un abús de poder, si utilitzen la violència desproporcionada no passa res. Si l'Ester Quintana perd un ull per culpa d'una bala de goma, si Juan Andreu Benítez mor després d'una detenció totalment irregular, si com en el cas del 4F es torturen els detinguts... Llavors no passa res.

Intento constantment intentar entendre totes les posicions i entendre per què determinades accions poden molestar i no agradar i ho respecto profundament però demano que es faci servir la mateixa regla per jutjar a tothom. Fa poc, a Igualada, s'iniciava una campanya de "civisme" en  què es va limitar l'espai en què es podia fer difusió dels actes que fan els col·lectius i entitats. Sota l'aparença de voler una "ciutat més neta i ordenada", es delimiten els espais físics on poder encartellar. Igualada té multitud d'entitats i col·lectius que fan actes i molts d'ells autogestionen els seus actes. Mentre aquests col·lectius s'han de conformar aquest petits espais per fer difusió, l'ajuntament pot disposar de tots els mitjans per fer màxima difusió dels seus actes amb diners públics. La limitació d'espai també porta encobert la limitació de la visibilització dels col.lectius, objectiu que s'aconsegueix en aquesta campanya, ja que cada vegada que es vol penjar un cartell ja està ple l'espai disponible. I alhora aconsegueix que la Igualada que defensa una Igualada que cal visibilitzar, que també existeix: la de la gent que està a l'atur, a qui tallen els subministraments elèctrics, la que no pot gaudir de les pistes de gel a les festes de nadal, la que no pot estudiar per no tenir recursos... aquesta queda soterrada amb la complicitat dels que ens permeten protestar però sempre dintre dels límits de les lleis que constantment vulneren els nostres drets.

Voldria quedar-me amb la imatge que poso de portada que és Tess Asplund, una activista antiracista sueca. Ella va anar al municipi de Borlänge per a protestar contra una marxa del grup neonazi Moviment per la Resistència Nòrdica. La protesta transcorria pel centre de la població i Asplund s'hi va plantar al davant amb el puny enlaire. La imatge del moment ha esdevingut una icona viral a les xarxes;  per a  mi la imatge de la dignitat i de la desobediència. I l'exemple d'una manifestació racista permesa per les institucions i que l'activista en aquell acte va ser apartada per la policia. De quina banda esteu? Jo ho tinc molt clar.