Vull la independència. I vull honestedat també. Sovint sento dir "Espanya ens roba". Si us plau, siguem honestos. Recordo fa uns anys que quan manifestaves ser independentista, sonava una paraula una mica massa radical. Nacionalista sí... però independentista... potser és massa. Per sort els temps canvien i el creixent augment de l’independentisme, no ens hem d’enganyar, rau de manera considerable en la situació de crisi viscuda als últims anys.

No vull dir amb això que no estigui contenta que sigui així i que cada cop siguem més i tampoc jutjo el fet dels motius que té cadascú per ser-ho. Personalment sempre he sentit la independència amb el cor, amb la defensa d’una llengua, d’una cultura, d’una manera de fer, d’una terra que sempre ha estat acollidora de diferents cultures, d’una gent valenta, lluitadora i molt treballadora, amb el seny i la rauxa que ens caracteritza... això ha fet que avui en dia siguem una nació prou forta que reclama ser un Estat i, per tant , que com a Estat vulgui ser un subjecte de dret amb les seves pròpies estructures jurídiques i administratives. Però, sobretot, un estat sobirà però aquí tenim el “quid” de la qüestió: la sobirania exercida per qui? Doncs pel poble perquè sinó partim d’aquí tindrem un problema, i molt greu.

Si posem l’èmfasi (i torno al començament) en la qüestió econòmica centrada només en l’espoli fiscal o en “Espanya ens roba” estem obviant altres factors que tenen també a veure en els anys de crisi econòmica en el que ens hem trobat a Catalunya. No podem dir que Catalunya es troba en una situació d'emergència social solament emparant-nos en l’afirmació  que Espanya ens roba. La mala gestió, la corrupció, les retallades i un sistema capitalista que tendeix a enriquir els més rics i a asfixiar les classes populars ha portat a una situació molt límit en què les classes populars han sofert els desnonaments, la precarietat, l’atur, la pobresa energètica... Fins al límit que durant el 2014 el nombre de llars amb tots els membres a l’atur va ser de 327.600,  200.000 de les quals no percebien cap ingrés.

Jo em pregunto sovint què poder dir i convèncer que amb la independència estarem millor. I penso que només podem aconseguir-ho si no deixem en mans dels polítics el nostre futur. Els polítics han d’estar per servir al poble i el poble ha de tenir el poder sobirà per decidir i fiscalitzar. Hem de ser nosaltres que hem de decidir com volem que sigui una nou Estat i les seves estructures. No podem parlar de construir un nou país sense que tinguem el debat públic i les vies de construcció a aquest nou estat. No em val que en Santiago Vidal estigui redactant una nova Constitució, o es parli d’una hisenda catalana o una nova estructura judicial sense el debat públic del poble que ha d’expressar com vol que sigui aquest Estat.

Sé que hi haurà qui després de llegir aquest article em dirà que ara és el moment o que no toca parlar d’això, que ara hem d’anar tots a una i no en tingueu dubte: hi anem. No es tracta de llistes ni de divisions, tots anem a una però jo no tinc coratge de dir a les 54.520 famílies desnonades que no lluitaré per un futur digne, per la justícia social i per la llibertat. Si hem de demanar el vot d’aquestes 54.520 famílies i que vinguin a manifestar-se per aconseguir la independència ens hauríem de preguntar per què nosaltres no hi érem o no hi serem el dia que les desnonin de casa seva.