13 de desembre a la nit. Estic a casa. I una notícia no em deixa anar a dormir. Sembla que a París hi ha hagut uns atemptats del quals no se sap encara exactament l’abast. La ciutat està en estat de setge i es parla d’explosions, tiroteigs, morts i ferits...carn de gallina. Malauradament penso que era previsible. Que no podia ser que els conflictes que s'estan vivint a l'Orient Mitjà no acabessin arribant a Europa. Vaig a dormir amb el cor encongit, ple de ràbia, tristesa i dolor.

14 de novembre. Encenc la ràdio. Més de 120 morts i 200 ferits en els atemptats de París. Convocatòries de rebuig davant dels ajuntaments. Concentracions de silenci. Xarxes socials plenes de Je suis Paris i Pray for París. I jo penso no vull callar ni pregar. Només vull llegir, escoltar i intentar entendre què està passant. Només penso en les conseqüències que això pot portar. Tinc por de la utilització d’aquests atemptats per part d'aquells a qui interessa fer créixer l’odi, el racisme i el feixisme. Tinc por pel col.lectiu musulmà, per les refugiades, per les migrades...no hi ha millor excusa per als governs per augmentar les seves lleis de repressió, de control i de seguretat que el terrorisme. I fins i tot l’excusa perfecta per intervenir en conflictes com Síria.

Eduardo Galeano va definir molt bé què eren les guerres: Cap guerra té l'honestitat de confessar: jo mato per robar. Les guerres sempre invoquen nobles motius, maten en nom de la pau, en nom de Déu, en nom de la civilització, en nom del progrés, en nom de la democràcia i  per si hi ha dubtes, si tanta mentida no aconseguís l’objectiu, aquí hi ha els grans mitjans de comunicació disposats a inventar enemics imaginaris per justificar la conversió del món en un gran manicomi i un immens escorxador.

I així és: les seves guerres acaben sent les nostres morts. Les nostres morts són morts innocents de la societat civil. I els nostres estats són culpables i tenen les mans tacades, formem part d’un Estat que és un dels principals països exportadors d’armes així com també ho és França. Per tant volem saber quins són els culpables d’aquesta matança però també d’on eren les armes que les van causar com molt bé expressa aquest tweet que ha circulat en les últimes hores per la xarxa.

Per últim, expressar el meu condol per les morts d’aquests atemptats de París. Penso que no poden caure en l’oblit i és la nostra obligació que siguin útils per despertar les nostres consciències i no limitar-nos a fer minuts de silencis per ells ni penjar fotos de perfil a les xarxes socials, Mostres que em semblen molt bé però no poden quedar en això perquè sinó ens convertim en còmplices amb el nostre silenci. Hem d’informar-nos, demanar explicacions i reclamar als nostres estats les seves responsabilitats.

Per altra banda, una cosa que m’ha sorprès de forma molt grata és que he vist en la reacció de la gent un sentit de reclamar que no podem ser hipòcrites i tan sols lamentar-nos per les morts de París quan sabem que cada dia el terrorisme assetja  altres països que viuen en conflicte permanent com Líbia, Eritrea, Síria, Palestina...i hi estic d’acord, molt d’acord. Però tampoc hem de caure en l’error de criticar a qui penja una foto de París. Penso que som humans i l’intensitat de les nostres emocions i pensaments vénen en part per la proximitat. El que sí que és criticable i on ho hem de ser molt és que els grans mitjans de comunicació dediquin hores i hores senceres a París i 2 minuts a Síria. Com va dir Malcolm X, “si no esteu previnguts davant dels mitjans de comunicació, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”

 Per això demano, si us plau si us va bé pregueu i feu minuts de silenci. Però no calleu, hem de ser la veu d'aquestes víctimes perquè les seves morts no siguin inútils...ni aquestes ni les que cada dia es produeixen ens els diferents països que estan en conflicte. No volem que les seves guerres, es paguin en morts d'innocents.