L’altre dia vaig fer un minut de silenci per les víctimes de París (en el meu minut hi vaig afegir les de Síria i tantes altres... cadascú calla per qui vol). Érem quatre gats mal comptats (ni cinquanta) a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada; tots en silenci, això sí.

Més enllà del lament per la barbàrie, no se m’acut gran cosa més a dir sobre la tragèdia de París. Però, en canvi, sobre el silenci, del qual sóc un gran defensor, sí que em vénen moltes coses al cap. El gran Borges ho resumia molt bé quan triava no parlar a tret que això pogués “millorar el silenci”;  també Beethoven defensava no trencar-lo “sinó per millorar-lo”, o Hemingway, quan afirmava que es necessiten dos anys per aprendre a parlar i “setanta per aprendre a callar”. Escoltant o llegint aquests dies sobre les bestialitats que ens ocupen, he pensat en la raó de Borges o de Beethoven o de Hemingway. Dels setanta anys que ens cal per llicenciar-nos en Silenci, segurament encara no hem passat ni la pantalla de la matriculació...

Hi ha molts i variats silencis que, si els sabem escoltar, acostumen a dir força més coses del que aparenten. No descobriré ara i aquí, per exemple, la importància o la força del silenci musical. Portat a la sublimació, el músic estatunidenc John Cage va crear l’any 1952 “4’33’’”, una obra musical basada en el silenci, en no tocar ni una sola nota. La va interpretar davant del piano en prestigiosos festivals de mig món i, tot i que alguns pensen encara que es tracta d’una broma de mal gust, per a d’altres no deixa de ser una obra d’art. D’altres artistes, amb desiguals èxits, han flirtejat també amb la idea del silenci. Fa poc, la pintora argentina Dolores Cáceres presentava al Museu Emilio Caraffa de Córdoba una exposició completament buida: tres sales desèrtiques amb un catàleg de dotze fulls en blanc. Abans, l’artista britànic Shed Simove ja havia publicat un llibre de dues-centes pàgines en blanc dedicat als pensaments dels homes més enllà del sexe, que va ser un autèntic èxit de vendes.

A Occident parlar poc està mal vist, s’interpreta com un signe de debilitat, de no tenir res a dir. En canvi, a Orient passa el contrari: qui xerra massa és sospitós de xarlatanisme, i qui calla és savi i té poder.

Justament, hi ha un conte sufí que parla del so del silenci. Tracta d’un deixeble que ve de lluny per escoltar un mestre tocar l’arpa sense cordes. Després de tres dies immòbils, sense fer res ni haver agafat cap instrument, el mestre pregunta a  l’alumne si ha sentit res i aquest li respon que no, i el mestre li replica: “I doncs, per què no m’has dit que toqués més fort?”.