Deia Victor Hugo que “els reis són per a les nacions que estan en bolquers”.  Espanya, tot i haver superat la quarantena monàrquica, democràticament parlant, encara gateja. Com no podia ser d’una altra manera, l’infantilisme del regnat dona la raó al dramaturg francès, autor majúscul d'Els Miserables. Un altre francès il·lustre, Voltaire, deia que els reis són com els marits enganyats, “mai saben el que passa”. Després de veure i escoltar l’altre dia el discurs de sa majestat el rei Felip VI sobre la crisi catalana, la frase del reputat assagista cobra intenció; o el monarca no s’assabenta del que passa més enllà de la cort o, en realitat, no vol assabentar-se’n.

Ens l’havien venut com una rara avis monàrquica, un espècimen d’incalculable valor, criat i alimentat en captiveri amb l’única finalitat que en el seu dia, quan el seu progenitor faltés, estaria preparat per fer de rei, i fer-ho amb una professionalitat fora de tota crítica. Felip VI va agafar les regnes de l’Espanya monàrquica fa poc més de tres anys. La seva missió era esborrar la lamentable imatge d’un pare gatzarós i faldiller, més centrat en la caça major que en l’estabilitat del país. Donades les freqüents ficades de pota del rei ara emèrit, la missió no semblava impossible. Però, després de veure els seus titubejos en les rondes de converses per proposar president quan Rajoy maldava per repetir, i especialment ara quan, mirant d’apagar-lo, ha ruixat amb benzina el foc català, arribarem a la conclusió que el nou rei ens ha sortit granota.

Parlant d’ell, l’any 2002 vaig tenir l’oportunitat de saludar el llavors príncep i ara rei, quan aquest va presidir el sopar anual dels empresaris d’Igualada. La veritat és que, tot i assistir per raons de feina a l’esdeveniment, vaig declinar amablement participar en la cerimònia del besamans perquè, ja llavors, el personatge em feia molta mandra i certa basarda, i la cua que es va formar per retre-li homenatge era llarga i dissuasiva. M’ho vaig mirar des de fora i, vist ara, l’espectacle em resulta impagable. Molts dels qui avui el neguen i maldiuen, ahir li feien genuflexions i li rendien homenatge. En aquella ocasió, l’hereu de la corona semblava una estrella de rock degudament complimentada pels seus fans. La burgesia igualadina, també la plebs, bavejava davant la presència del Borbó, el mateix que avui repudia. Només va faltar que algú li tirés roba interior –made in Igualada, clar–, per arrodonir la vetllada.

Aquell príncep s’ha fet rei, però manté els bolquers. Com va dir el president Puigdemont, “així no”.