La gent acostuma a recordar què feia fa anys quan passaven coses excepcionals: quan van matar el president Kennedy o el cantant Lennon, quan va morir la Marilyn, quan el colpista Tejero va entrar al Congrés, quan es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona, i tant altres “quans”. L’altre dia recordava què feia jo el 25 de juliol de 2014, dia en què l’expresident i exhonorable Jordi Pujol confessava que amagava diners en paradisos fiscals (la famosa ‘deixa’); més concretament, recordava que l’endemà de la ‘cantada’ vaig participar en una tertúlia radiofònica on, desenganyem-nos, els del “ja t’ho deia jo” hi vam sucar pa. El que memoro més d’aquell dia és la trucada d’una oient abatuda pels fets; la dona explicava com el seu pare, abans de morir, li va recomanar que votés sempre Jordi Pujol, “ell mai et fallarà”, diu que li va dir. I després d’explicar aquesta deixa que el seu progenitor li havia confiat en forma de sentència, i després de la pausa dramàtica corresponent, la senyora afegia: “com m’he de sentir jo ara, en saber que Pujol ens ha enganyat a tots”...

El millor del cas (en realitat, el pitjor) és que la confessió de Pujol va camí de quedar-se molt curta. Fins i tot molts dels qui “ja ho dèiem” ens fem creus de la magnitud de la tragèdia; ho dèiem i se’ns titllava d’heretges, però tampoc pensàvem que fos tant –almenys jo. Desconec per quantes coses passarà a la història aquell home a qui tant el preocupava com el tractaria la història, però a fe de Déu que s’ha guanyat figurar amb lletres d’or en el capítol dels grans mentiders. Ell que, cínicament, ens donava lliçons de moralitat dia sí i dia també, ha resultat ser un dels grans farsants de la història d’aquest país.

Als qui som fills de florista, ens arribava la brama dels privilegis de la florista Ferrusola, ara ‘mare superiora’ de la banda, durant el mandat de seu marit; resulta, fins i tot, que ella va tenir diners a Andorra abans que qualsevol deus seus fills. Increïble el llenguatge clau de la Marta per moure diners a Andorra: “Sóc la mare superiora, traspassi dos missals”.

Estava cantat que una tragicomèdia esperpèntica com la que ens ofereixen els Pujol acabaria en format teatre. “A tots els que heu vingut” és una peça teatral que recrea el moment de la confessió de Pujol i el cataclisme que la noticia genera en la Magda, una senyora de l’Eixample barceloní que a tothora escolta cançons de la Núria Feliu, i que ben bé podria ser aquella dona que va trucar a la ràdio... –sala petita del Teatre Nacional de Catalunya.

Tot plegat fa pensar en el profètic 'Ubú President' dels Joglars, amb l’excels Pujol impietosament interpretat pel gran Ramon Fontserè; l’escena en què el rei Pujol es gronxa mentre els seus vassalls li confessen els pecats retrata molt bé el que ha passat en aquest país durant una pila d’anys. Es va dir després que Boadella, que llavors conservava tots els seus bulls, amagava en un calaix una segona part de l’Ubú dedicada a la Ferrusola; no cal dir que, si fos certa la brama, el llibret tindria avui un valor incalculable... El títol? “La mare superiora Ferrusola”...