En un moment d’italianització de la política, en què molts ajuntaments hauran de fer gecs i mànigues per muntar majories després de l’esmicolament generalitzat, Igualada menja a part i esdevé una mena d’oasi on Marc Castells (CiU) podrà governar amb comoditat gràcies a la majoria absoluta que li ha atorgat la ciutadania. Tibant de manual Miserachs, l’altre únic alcalde que va assolir l’any 1987 els 11 regidors de la majoria absoluta, Castells ha optat per un perfil discret, de no alçar excessiva pols, de garbellar bé el que es fa i el que no. Això, acompanyat per una excel·lent comunicació, ha agradat i els igualadins han fet una aposta decidida per  ell i el seu equip. La seva victòria és inapel·lable.

Com inexcusable és la derrota dels partits que es postulaven com alternativa. A Josep Maria Palau (ERC) i a Jordi Riba (PSC) se’ls ha quedat aquella cara que fan les vaques quan veuen passar el tren... Palau no ha sabut desempallegar-se de la rèmora d’haver estat un soci invisible, i Riba ha esprintat tard després de quatre anys dormint a la palla. De les altres esquerres, Albert Mateu (CUP) esdevé després de Castells l’altre guanyador de les eleccions igualadines, convertint-se, amb dos regidors, en la quarta força del consistori. Han salvat els mobles, Dario Castañé (Decidim Igualada), que ha conservat el representant d’Iniciativa, i Joan Agramunt (PP) que, tot i perdre un representant, esquiva la desfeta generalitzada del seu partit.

A l’esquerra igualadina li falta una Ada Colau, o dit d’una altra manera, algú que lideri sota un paraigua d’unitat que engresqui. Res de nou, sense l’Entesa de Jordi Aymamí les esquerres no haguessin manat mai a Igualada i encara menys un temps tan prolongat. Desconec si l’Ada Colau que busca l’esquerra igualadina és l’Albert Mateu o encara està per descobrir. Però sembla clar que si mai volen tornar a ser alternativa de govern hauran d’aprendre a sumar per mirar de multiplicar.

Castells té ara una oportunitat d’or per fer feina i fer-la ben feta. Els reptes s’amunteguen damunt la taula d’alcaldia. Afrontar-los, sense oblidar que la crisi no ha castigat a tothom per igual és la clau de l’èxit. Si em permet un consell, jo de l’alcalde em posaria una nova foto al despatx, la de Xavier Trias. L’alcalde convergent de Barcelona no ha caigut per haver estat un mal alcalde, ha caigut perquè no ha sabut engrescar suficient, especialment els més damnificats per una crisi que encara dura.

Per últim, celebrar que ‘els de casa’ hagin expulsat de l’ajuntament  Robert Hernando (PxC). Es respira més fresc.