Com que el periodisme no és notícia per si mateix, o això diuen, l’escaiença va passar quasi desapercebuda, però el cert és que la, per desgràcia, desapareguda edició anoienca del Regió7 hauria fet vint anys el passat 11 de març. Amb una portada on es podia veure l’antic hospital i un text en què s’indicava que estava malalt, arrencava un nou mitjà de comunicació a Igualada, i amb ell les alegries i excitacions d’un jove equip de periodistes que suplíem amb esforç i il·lusió qualsevol falta d’experiència. Alguns d’aquells vam resistir tan bé com vam saber més d’una dotzena d’anys fent periodisme a diari en un país petit. D’altres van marxar abans i un munt es van incorporar després, tot sense parar màquines. Amb la perspectiva que només dóna el temps, crec que uns i altres, tots, vam fer una bona feina i també vull creure que tot allò va servir d’alguna cosa.

Ara que hauria fet vint anys, m’agradaria aprofitar l’espai que em presta aquest nou mitjà de comunicació, l’AnoiaDiari, per dir només un parell de coses sobre allò que vam fer o vam mirar de fer. D’entrada, no sé si mai vaig agrair, o si ho vaig fer prou, les lliçons apreses durant aquells anys i impartides pels companys de viatge; en tot cas, aprofito la rodonenca i serratina xifra dels 20 per fer-ho, i fer-ho amb rotunditat. Tot sovint el vaivé del quefer diari t’oculta el gra amb l’excés de palla. No cometré la torpor de citar ningú perquè són molts i no acabaríem o, el que seria pitjor, ens en podríem oblidar algun. Només dos records a dues persones que ens van deixar quan no tocava, o quan els que vam quedar no estàvem preparats perquè toqués: el Xavi Roca i el Josep Maria Grané. Amb aquests dos companys crec que es pot resumir el combinat del que va ser aquell projecte i la força d’aquells equips humans: la rauxa d’un periodista amb olfacte, com era el Xavi, amb el seny i la saviesa del Josep Maria.  

Un retret, també. Em sap greu, i no vull amagar-ho, que la propietat del diari no hagués fet l’impossible per arribar als 20 anys... Però com que jo vaig plegar abans de la desaparició de l’edició, que va quedar absorbida per la bagenca, puc lamentar més que retreure. La limitació de les durades a vegades és directament proporcional a la intensitat, i a aquell Regió7 se li podran retreure moltes coses, però mai la intensitat. El més trist del cas és que amb ell també hem perdut el vell i veterà Diari d’Igualada.

Però, sigui com vulgui, i com ha dit un clàssic d’aquell periodisme, “que nos quiten lo bailao...”.