Quan era petit, davant d’un plat amb ingredients de desigual acceptació, primer em menjava el que m’agradava menys, així em treia del damunt la pitjor part per després gaudir tranquil de la millor. Em vaig adonar, però, que quan arribava al tall que realment em plaïa, ja estava tip i no me’l podia acabar. Des de llavors, diga-li ús de raó, vaig decidir invertir l’odre i, així, posats a deixar menjar al plat, millor que aquest sigui dels descarts. Hi pensava l’altre dia esperant a la Rambla d’Igualada l’arribada dels Reis. No els vaig comptar, però, pel cap baix, vaig veure passar massa camions. M’acompanyava gent que s’estrenava en la festa i en els prolegòmens no em vaig poder estar de cantar-los-en les excel·lències. Però la interminable caravana de camions no és el millor preludi per a la cavalcada reial i poc s’adiu al que els contava. Entre botzinades, fum dels tubs d’escapament i retencions, la desfilada es fa eterna. Tot plegat, després de menjar-nos el plat poc gustós dels vehicles pesants, propis i forans, vam arribar tips als reis, i no diré que ens els vam deixar al plat, però poc hi va faltar.

Abans els camions passaven al final, però fa uns anys l’organització va decidir invertir l’ordre per agrair la voluntarietat, fent més visible les firmes que hi participen.  La veritat, vull creure que els camions no deixaran de col·laborar de manera desinteressada pel fet de passar al darrere de la festa com, d’altra banda, van fer durant molts anys. L’altre dia, en aquest mateix mitjà, llegia ‘la carta als reis’ que escrivia el gestor cultural igualadí Pau Llacuna. No sense reconèixer primer els esforços organitzatius d’una complexa activitat feta amb voluntariat, en feia un seguit d’encertades consideracions en forma de pregunta. Entre elles, qüestionava també la virtut d’encapçalar la festa amb el deslluït pas dels camions. Entre l’argumentari ja exposat, hi afegia intel·ligents raons de perillositat.

Vagi per endavant que mai els defectes de la festa han sumat més que les virtuts, però això no ha tret ni treu que se n’hagi de defugir el debat, més i pensant en les noves i altes ambicions que s’ha fixat la ciutat: convertir la festa en Patrimoni de la Unesco.  Un objectiu que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya i que bé mereix entretenir-se en segons quins aspectes a corregir. Crec que el Reis d’Igualada bé mereixen aquest anhelat reconeixement internacional. D’altra banda, fora bo no oblidar que no s’hagués pogut aspirar a aquest ‘certificat de qualitat’ fa uns quants anys, quan l’organització prohibia de manera mesquina i incomprensible la participació de les dones a la festa. Sortosament, aquella obtusa posició es va salvar, no sense esforços, i ara la festa pot aspirar a majors fites. Tot plegat, reforça la idea de no deixar d’avançar i de polir aspectes que poden millorar encara més una activitat de la qual els igualadins sempre ens hem sentit especialment orgullosos.