'The end' igualadí

No eren còmodes t’hi posessis com t’hi posessis, la gent hi mastegava oloroses crispetes i hi bevia Coca-Cola amb la fressa del xarrup, encenien els llums, descorrien les cortines i obrien les portes abans d’hora, i no sempre deixaven acabar els crèdits de les pel·lícules... però eren les nostres sales de cinema. Allà on el Tony Manero enfebrava la nit dels dissabtes, o  on a l’alienígena ET se li il·luminava el curatiu dit índex; també on el cap de la Regan, la nena de l’Exorcista, giravoltava desafiant la fe del pare Damien, o on el psiquiatre caníbal Hannibal Lecter ens convidava a escoltar el silenci dels anyells, i on descobríem que el pare del Luke Skywalker era el malvat Darth Vader...  Allà on passaven aquests i d’altres miracles de la nostra joventut, al cinema Kursal.

A principis de l’any que aviat esgotem, el Kursal va decidir tancar les tres sales en què a final dels anys 80 va convertir-se la macrosala del vell cinema, que datava de l’any 70. El costerut pas de l’analògic al digital i la davallada d’espectadors escarmentats per l’alça de l’IVA del ministre Wert  van ser les principals causes del desastre. El trist honor del comiat el van tenir llavors les pel·lícules Tots volem el millor per a ella, la segona part de El Hòbbit i La vida secreta de Walter Mitty.

Qui ens ho havia de dir? No fa pas tant temps que a Igualada un cinèfil podia saltar de cinema en cinema sense haver de trepitjar les llambordes del terra igualadí. De l’Astòria, inicialment anomenat ‘Modern’ i finalment Rex, al Mundial, passant pel Centro Nacional (l’Ateneu), el Tarragona, el Saló Rosa i fins arribar al Kursal. Això sense afegir l’oferta de la veïna Vilanova, amb el Rovy i el Nou. La capital de l’Anoia ha passat del tot al no-res, sense punt intermedi. Sort encara que sempre ens quedarà el Cine Club Ateneu, o el cinema de Tous, o l’oferta de l’Espai de Somnis. D’altra banda, les estrenes s’han d’anar a buscar fronteres més enllà: Manresa o Abrera.

És trist i potser injust que una ciutat tan cinèfila com Igualada no tingui cinema. La relació ve de lluny: el primer film amateur  que es conserva és “Apunts del moviment”, de Ramon Godó, de mitjan dels anys 30. A partir d’aquí, la passió creix amb força: el més prolífic dels cineastes ha estat Josep Castelltort, “El Truco”, amb obres com “El Campió”, que va guanyar el gran premi d’honor del Festival de Cinema amateur de Cannes, i tants d’altres igualadins que al llarg de la història han participat d’una manera o altra en produccions de cinema. D’aquesta devoció vénen esdeveniments com el Certamen Nacional i  Internacional de Cine Amateur Ciutat d’Igualada o l’actual Festival Zoom Igualada.

M’indiquen que l’Ateneu Igualadí proposa recuperar una sala permanent de cinema a la ciutat per intentar en certa manera cobrir el buit deixat pel Kursal. Llegeixo que l’Ajuntament li faria costat –només faltaria, m’atreveixo a afegir. Em fa pensar, salvant les distàncies, en la reobertura dels cinemes Texas de Gràcia a Barcelona; recuperació impulsada pel cineasta Ventura Pons, que ofereix reestrenes a tres euros i sense crispetes. Una idea romàntica que tant de bo tingui la seva rèplica a Igualada. Els Texas estan ubicats al carrer Bailèn, cantonada amb el carrer Igualada; de moment, ens haurem de conformar amb aquesta coincidència.