El 10 de juliol de 2010, emprenyat como una mona per la sentència contra l’Estatut, em vaig manifestar a Barcelona. Poc m’imaginava llavors que en cinc anys poguessin canviar tant i tantes coses. Com deia aquell, hi ha dècades en què no passa quasi res i anys (en aquest cas, cinc) en què les dècades es precipiten. Per aquell temps, el president del govern català era el socialista José Montilla gràcies a un acord amb ERC i ICV (el segon tripartit), l’alcalde de Barcelona era el socialista Jordi Hereu, i el president del govern espanyol era el també socialista José Luís Rodríguez Zapatero. Al Parlament CiU tenia llavors 48 escons, per 37 del PSC i 21 d’ERC. Ah, i el Pep Guardiola guanyava la seva segona lliga amb el Barça (i amb Ibrahimovic).

Si algú m’hagués dit aquell dia que en cinc anys passaria tot el que ha passat li hagués dit que s’havia begut l’enteniment. Ara, el president del govern català és l’Artur Mas, a Barcelona hi ha l’Ada Colau d’alcaldessa, que llavors feia de portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i el president del govern espanyol és el Mariano Rajoy. Al Parlament CiU té 50 escons, ERC 21 i PSC 20.  Fins aquí, tret de la irrupció de la Colau en l’escenari polític liderant un popurri d’esquerres i el relleu d’ERC al PSC com a alternativa de CiU, tampoc varien massa els escenaris. Però pel camí han passat altres i rellevants coses.

Quan era jove i començava en això del periodisme, em juraven i perjuraven dia sí i dia també que el trencament entre CDC i UDC era imminent, que estigués alerta. Anys i panys després, aquell vell auguri ha passat i no sembla la noticia una nimietat. Del trencament han nascut tres partits: dos d’independentistes (CDC i Demòcrates de Catalunya) i un d’unionista (UDC). El procés independentista també ha trencat (esmicolat?) el PSC; finalment, els capitans han guanyat la vella partida als obiolistes, que majoritàriament han decidit marxar, curiosament sense l’Obiols. La irrupció de nous actors d’esquerres com Podem i Procés Constituent han sumat força amb ICV, que els ha permès arravatar l’alcaldia de Barcelona a CiU; ara estudien intentar fer el mateix a la Generalitat. Als antípodes, l’invent d’Albert Rivera, Ciutadans, que fa cinc anys molts pensaven que havia tocat sostre, multiplica les seves possibilitats esgarrapant a dreta (PP) i esquerra (PSC) el vot unionista.

Però, el més bèstia que ha passat en aquests cinc anys és, sense cap mena de dutbes, que CDC, ERC, ANC, Òmnium, Súmate i les escissions d’UDC i PSC, s’han posat d’acord per fer una gran coalició sota el paraigües de la independència i que hi han posat el comunista Raül Romeva al capdavant, i que, en cas de guanyar, no serà ell sinó Artur Mas, que va quart de la llista, el qui serà president de la Generalitat. Finalment, no s’hi ha afegit la CUP, però busca sumar els seus vots al procés.

En aquests cinc anys les enquestes, que ningú creu i a tots condicionen, ens han explicat un relat que mal resumit diria: inicialment CiU es desgastava a favor d’una ERC que il·lusionava; però, de mica en mica, el desgast de CiU és menys marcat i la il·lusió d’ERC menys eufòrica, tot i així els primers baixen i els segons pugen en relació a com estaven el 2010. La resta és més constant: hi ha espai per a una esquerra unida tipus Colau, tot i que se’n desconeix el sostre; Ciutadans aglutina bé el vot unionista a costa de  PSC i PP, que es desdibuixen; la coherència té premi i la CUP creix en l’espai de l’esquerra independentista.

Tornant al principi. Si algú m’arriba a dir que en cinc anys passarien aquestes coses li hauria dit que s’havia begut l’enteniment. Però el que em té més expectant és el que pot passar en els propers cinc anys (2020). No sé si posar a punt les crispetes, el cava o el cinturó de seguretat. O totes tres coses alhora...