Mira l’hora que és i encara no tinc decidit el vot del proper 24 de maig. Recordo que el vot és secret, i ho és per mirar d’evitar possibles intimidacions i/o potencials compres. Sigui com vulgui, cada vegada ho és menys o a mi m’ho sembla, i molta gent se sent temptada a fer striptease ideològic. És una opció legítima, a fe de Déu. En ús d’aquest dret, jo no faré un nu integral, entre d’altres raons per la indecisió abans confessada, però sí que em ve de gust fer  un despull parcial, una mena de topless ideari. Com he dit al principi, no tinc triat el vot municipal, però sí tinc clar, molt clar, el meu no-vot.

No votaré Robert Hernando, de Plataforma per Catalunya. I goso convidar els igualadins a sumar-se a aquest no-vot i a fer-ne campanya activa.

Ara que es parla tant de les línies vermelles polítiques, aquelles que no s’han de traspassar de cap de les maneres, el tal Hernando i la plataforma que representa fa temps que van decidir assentar-se i niar a l’altra cantó de la rogenca línia. Xarlatà, en el sentit més prosaic de l’expressió, Hernando malvèn remeis de pa sucat amb oli per atreure l’interès dels passants amb discursos apocalíptics sobre la immigració. En una mena de miopia extrema, el personatge dedica temps i esforç a maldir dels immigrants, justament ara que ‘els de casa’ es veuen obligats a buscar-se les garrofes fronteres enllà.

No he entès, no entenc, ni crec que mai arribi a entendre que la polèmica llei de partits, que en el seu dia va aprovar el Congrés dels Diputats i que va servir per il·legalitzar Batasuna, no s’apliqui també sobre la ultradretana Plataforma per Catalunya. El foment de l’odi racial i la islamofòbia no pot tenir empara legal. Però ara recordo que sóc un il·lús i que aquella llei tenia un únic destinatari i una única funció, que ja es va complir.

Em ve gust citar l’ex governador de Florida, possible candidat a les primàries del partit república estatunidenc, fill i germà de presidents, Jeb Bush. Sobre la immigració il·legal, deia i diu: “És un acte d’amor”. Reclama “compassió” per aquells que van arribar al país “buscant una millor vida per als seus fills”, i afegeix: “Han vulnerat la llei, sí, però no és un crim, és un acte d’amor”.

Tornant al principi, recordo ara la pel·lícula iraniana “El vot és secret”. Va d’una agent electoral que, ajudada per un soldat que li fa de xofer, recorre una illa per informar els habitants del dret a votar. Quan acaba una maratoniana jornada informativa, enmig del no res, el conductor s’atura davant d’un absurd semàfor en vermell. L’agent, incrèdula, li demana que se’l salti, que per allà no passa ningú i és ridícul parar-se. El soldat li replica que ha estat tot el dia perepunyetes amb els seus drets i les seves lleis i ara vol saltar-se una norma tan simple com un semàfor. Doncs això, que, tot i considerar lleig demanar un no-vot per algú, jo també em vull saltar el semàfor, encara que només sigui per demanar el no-vot al candidat Robert Hernando.