Em declaro súperfan del lapse de temps que transcorre entre els sondejos a peu d’urna (just  després de tancar les meses a les vuit del vespre) i l’arribada dels primers resultats (a les nou tocades). És un intermedi màgic en què la ficció esdevé notícia i tot, per inversemblant que sigui, acapara l’atenció de polítics, analistes i espectadors. Els sondejos són un nou gènere de periodisme, més proper a la ciència-ficció que a la ciència de la informació, que té llicència per mentir. Se sap d’antuvi que allò és farsa, que després caurà el teló i amb ell les màscares, però per uns instants s’hi dóna vernís de realisme i tots juguem a pensar què hauria passat si no hagués passat el que en realitat ha passat. Sublim.

Ve a ser com el dia dels innocents (28 de desembre), quan els mitjans de comunicació s’atorguen el beneplàcit de mentir; o com algunes de les serps d’estiu que publiquen els diaris després de trencar les noticies de tant estirar-les (se non è vero, è ben trovato); o com els vaticinis dels fitxatges futbolers a l’agost, que si l’encerten, l’endevinen. El fumut de les excepcions és que cada cop siguin més regla;  com deia aquell, que  la realitat no t’espatlli un bon titular.

Diumenge, a l’hora màgica (de vuit a nou) es pronosticava la baixada del PP (117-121); Podem assolia sobrat l’amanit ‘sorpasso’ (91-95); el PSOE es resignava a un pòdium de bronze (81-85); Ciutadans s’esmicolava en mil bocis (26-30); ERC es disparava (11-12), i Convergència es desfeia com un terròs de sucre (5). Per una estona, es guillotinaven els caps de Rajoy, Sánchez i, qui sap si el del mateix Rivera; el brexit passava de puntetes per damunt de les eleccions espanyoles; el referèndum català agafava una bona embranzida, i la igualadina Carolina Telechea (ERC) esdevenia la primera diputada anoienca a Madrid.  

Però, com deia Sòfocles, “una mentida mai viu fins a fer-se vella” i, en aquest cas, tocades les nou, la Ventafocs abandonava el ball a cuita-corrents, deixant el príncep amb un pam de nas i una sabateta de cristall desaparellada, la carrossa es tornava carbassa, els cavalls, ratolins i el xofer, rata. És a dir, el corrupte PP ampliava la majoria; el pitjor PSOE treia pit; el millor Podem l’amagava; Ciutadans s’espinyava, però no tant; ERC mantenia el seu ‘sorpasso’ català, però no l’ampliava; Convergència salvava els mobles; el brexit feia de bromur contra Podem; el referèndum entrava en via morta, i Igualada haurà d’esperar.

Però... va ser prou maco mentre va durar, oi?