Des que sóc regidor de l’ajuntament d’Igualada que, amics i coneguts, m’han formulat de manera força recurrent la següent pregunta: “I què a l’ajuntament?”.

L’experiència, en línies generals, és altament positiva. Et permet conèixer gent molt diversa, aprendre sobre temes que no són estrictament del teu àmbit de treball habitual, conèixer a fons la ciutat que estimes i involucrar-t’hi de manera molt directa per intentar canviar les coses i ajudar a tirar endavant.

Alhora, però, s’ha de reconèixer que personalment també té cert desgast, tant familiar com laboral. És així. Però  de la mateixa manera que també representa un desgast per tots aquells que es dediquen a tirar endavant entitats, associacions, clubs i projectes diversos. Intentar fer les coses bé requereix temps i dedicació, no hi ha secrets.

Quan em fan la pregunta inicial d’aquest article, he constatat que molts cops la gent s’espera una resposta basada en anècdotes o curiositats, una mica com si esperessin alguna cosa tipus xafardeig o secret inconfessable o alguna dada que els confirmi el desprestigi que en general tothom té per la política. En general, són  pocs els que me la formulen esperant una resposta política.

I en realitat és molt normal. Més enllà d’iniciatives lloables de la societat civil i organitzada com Dimarts de Diàlegs, el Foment o el Fòrum Empresarial, el debat propiciat per les institucions és inexistent. Fa molt temps que a la nostra ciutat no hi ha debat polític, debat d’idees, contraposició de propostes i projectes, debat polític sobre Igualada.

La nostra ciutat viu anestesiada políticament, amb una majoria absoluta aclaparadora que fa i desfà inhibint qualsevol debat més profund i buscant, únicament, els titulars grandiloqüents, la foto, el gest fàcil i simplista a les xarxes socials. Tenim un govern i un alcalde que van a la seva i que saben que si s’aprofundeix una mica en les idees o en els projectes només poden patir desgast i perdre la tan anhelada popularitat. Encarar debats, transformar la ciutat, implica indubtablement un desgast polític que el govern no vol assumir.

Alhora, els plens, que haurien de servir per apropar l’ajuntament als ciutadans, tenen molt poc contingut polític. Les comissions, que és l’òrgan d’enllaç entre govern i oposició, s’ha convertit en un procés semi-administratiu de petició i donada de dades (amb sort).

Segurament l’oposició també en som corresponsables, no sent prou incisius i no comunicant suficientment bé el conjunt de propostes o intents de generar debat que hem anat impulsant: polítiques del foment de l’ocupació de qualitat, projecte educatiu de ciutat, habitatge, models progressius de fiscalitat... En definitiva, propostes que buscaven precisament això, el debat polític.

Però més enllà de repartir les culpes, el que realment em preocupen són les conseqüències. La falta de debat polític a l’Ajuntament porta a la falta de debat polític a la ciutat, i la falta de debat de projectes i d’idees a l’Ajuntament comporta falta de debat de projectes i idees a la ciutat. A tall d’exemple, un dels debats més convulsos que hi ha hagut a la ciutat darrerament, és sobre si el “pasacalle” és un bon nom o no.

Ens convé urgentment començar a debatre sobre model econòmic, model urbanístic i territorial, cohesió social, model educatiu, fiscalitat, mobilitat i comunicacions, futur dels joves, barris, serveis públics, habitatge social...

Som una ciutat i un territori amb grans potencialitats, amb una gran capacitat d’adaptació als canvis, amb un teixit empresarial i associatiu immens i generós i una gran capacitat de treball. Podem fer-ho molt millor i socialment aconseguir avançar molt més i amb molta més igualtat, però per a fer-ho en cal ja generar aquests debats absolutament imprescindibles.

No ens podem conformar en anar tirant,  en anar fent. Tirem endavant perquè senzillament bufa el vent, però ens cal preparar-nos per quan aquest vent no bufi o torni a canviar de direcció. Aquest govern pot seguir evitant afrontar els problemes, però el que ningú podrà evitar de cap manera són les conseqüències de no afrontar-los.

Hem d’abandonar amb urgència falsos triomfalismes autocomplaents camuflats en reivindicació d’optimisme, i començar a debatre, amb optimisme, cap a on anem i com hi anem. Només així algun dia la pregunta recurrent que li faran a un regidor d’Igualada no serà , “i què l’Ajuntament?”, sinó “què la ciutat?”