Colpits, la nit de reis tots vàrem quedar colpits.

De fet, malgrat que ja han passat uns quants dies, encara ara costa de creure, sembla inversemblant, impossible. Però després de la boira obtusa del moment, assimilo amb tristesa i un sentiment inevitable d’injustícia i incomprensió, que l’Antoni ha marxat i ho ha fet massa d’hora.

M’atreviria a dir que molts igualadins, de totes les edats i condicions, podríem explicar alguna anècdota o vivència amb l’Antoni Dalmau, fruit de la seva gran implicació en multitud de projectes, polítics, de ciutat, culturals, literaris... Grans projecte i petites col·laboracions, des dels més grans fins els més humils i discrets. S’ha dit molt, i és molt cert, que mai tenia un no i per tant m’agrada ressaltar el seu sí a tot, a tothom. Permeteu-me avui que us expliqui alguns dels meus sí, amb ell, alguns dels meus records i vivències.

Em resulta inevitable pensar en ell quan jo era petit, el recordo amb el meu pare, amb la seva colla. Nosaltres érem petits i ens miràvem als pares amb l’atenció i admiració pròpia de la mainada. Eren els nostres referents, els pares de la colla. Homes i dones que ens educaven amb uns valors que avui, amb el pas del temps, ens han fet el que som, ens han fet el que pensem, ens han fet el que defensem i ens han fet també, el que pretenem que siguin els nostres fills i filles.

Recordo amb inevitable enyorança les seves tertúlies, les dels grans, dels savis, dels referents que ara perdem. Son referents i ara els perdem.

Sí, els perdem però quin llegat ens han deixat!

Un llegat que podem dir cofois que és inusual i alhora inabastable, immens.

L’Antoni –i amb el seu permís, el meu pare- ens han llegat allò intangible: esforç, treball, passió, implicació, compromís, fermesa, solidaritat, amistat, amor... han estat els nostres referents, sí. I també ho han estat, i l’Antoni especialment, per a moltíssima gent de la ciutat i del país.

Quan personalment vaig decidir implicar-me en la política de la ciutat, de manera més destacada encapçalant la candidatura d’ERC Igualada, òbviament després de parlar amb la família, ho vaig fer amb l’Antoni. Volia el seu consell i la seva visió, era absolutament imprescindible per mi tenir el seu punt de vista, com ho veia i com ho pensava. De fet li vaig demanar si em volia acompanyar. Que ho fes era una glopada d’aire, una empenta titànica davant d’un repte també titànic. Volia anar ben acompanyat, amb un bon guia. I afortunadament l’Antoni em va dir que sí. Recordo molt –i intento aplicar amb la millor de les intencions- els seus consells, la seva visió, el seu profund coneixement de la ciutat, de la seva història però també del seu possible futur.

I ens ho traslladava a tots, a tot l’equip d’Esquerra Republicana Igualada, sent un més, amb tota la humilitat del món. I recordo –i somric al fer-ho- que quan ell parlava es feia un silenci profund, un silenci d’aquells que tots fem quan saps que escoltaràs algú del qual aprendràs i que compta el respecte d’una dilatada trajectòria cívica, política i intel·lectual. L’Antoni tenia la capacitat d’explicar amb les paraules adequades, de manera amena i entenedora, el seu punt de vista i ho feia lluny de la vanitat. De fet, ens va ajudar i es va implicar com un més. I ho explico jo però ho podrien explicar molts igualadins, perquè sempre tenia un sí per tothom, i crec que tots arribaríem a la conclusió que de l’Antoni sempre n’aprenies.

I això sí que és un llegat. Òbviament ens quedaran els seus llibres, les seves conferències i obres, però l’autèntic llegat és aquest immens intangible d’ensenyances, de consells, d’idees...

Potser a mi, i potser també a molts igualadins, Antoni, la teva mort sobtada ens ha fet que no haguem pogut agrair prou aquest llegat. Per això avui potser només puc donar-te les gràcies, moltes gràcies, Antoni. I com amb la Montserrat vam dir, ara ja sou allà dalt tu i el pare i segur que feu aquelles tertúlies que recordo de petit.