Martí Alavedra: "Jugar contra Di Stéfano era morir-se"

Recorda on era el 12 d'octubre de 2007?

Al Miniestadi.

Un empat a 1 contra el Barça B de Pep Guardiola, exacte.

Un empat a 1, en un partit que hauríem d'haver guanyat amb una claredat absoluta. Hi va haver factors que ens van anar molt en contra. Hagués estat una gran fita, guanyar al Barça B de Guardiola. Però bé, tampoc ens van poder guanyar.

Ells van fallar un penal.

Van fallar un penal, que hom va concloure que no caldria haver xiulat. I Oier, el porter del Barça, va sortir un metre més enllà de l'àrea amb les dues mans i no el van expulsar. Però va ser molt maco el partit. I allà hi havia més gent d'Igualada que no de Barcelona, cosa que demostra que la gent vol guanyar, que Igualada respon, i que amb un desplaçament al Miniestadi, fora de casa, la gent és motiva i manifesta la seva igualadinitat. Aquí a casa no passa tant. 

És Martí Alavedra, doncs, el primer entrenador que va esgarrapar un punt a casa a Pep Guardiola?

Sí, sí, ells tenien un equipàs, amb Pedro i Busquets. Va ser un mèrit de tot el col·lectiu de l'Igualada.

Un Igualada que va protagonitzar dos ascensos consecutius i encara va estar a punt de salvar-se i quedar-se a Tercera Divisió.

Penso que ens va faltar un any de consolidació, per reposar l'equip, per fer més consistent el projecte. Quan vam baixar, volíem seguir treballant i malgrat que aquesta era la idea, per un seguit de circumstàncies, no vam seguir els tècnics, tampoc els directius i el projecte es va desfer.

Vostè ha estat a Palamós, on anys abans s'havien fet una sèrie d'ascensos consecutius. Hi ha hagut altres casos, què ho determina?

Gent que fa una inversió forta. El Palamós va jugar a Primera Catalana amb jugadors de nivell de Segona Divisió estatal. Van pujar fins a Segona A i van poder promocionar per Primera Divisió, però quan van plegar els directius no es va poder mantenir. 

La crisi ha canviat molt el futbol regional?

Moltíssim. Aquell 2007-2008 els equips que eren a Tercera Divisió, com el Barça B o el Sant Andreu, gastaven moltíssims diners; ara, en aquestes categories, els jugadors cobren molt menys.

I hi ha també les inspeccions i la regularització dels contractes. Com ho veu? Per què no es feia en època de vaques grasses?

No és exclusiu de Catalunya, ha passat a molts llocs, haig de dir. I és un brindis al Sol. Mai mataran la gallina dels ous d'or.

Ha estat als dos costats, entrenant l'Igualada, però també clubs comarcals com l'Òdena. Què n'opina, de l'enrenou que hi ha cada any per la captació per part del CF Igualada dels talents anoiencs emergents?

Ha passat i passarà sempre. El peix gran es menja el peix petit. Només es pot intentar que les relacions entre els clubs siguin més cordials perquè aquests fets no siguin tan traumàtics, però no es podrà evitar. Passa aquí i passa a Barcelona, amb el Barça i l'Espanyol, amb la Damm. 

Aquests darrers temps comencem a veure molts casos de jugadors que tenen una explosió tardana. Aleix Vidal ha arribat al Barça als 26 anys quan en fa tres era a l'Almeria B, hi ha el cas del golejador Vardy del Leicester, Iborra... El futbol és una qüestió de confiança cada cop més?

Cada cop és més determinant. El nivell físic, tàctic, tècnic ja hi és. És el missatge que cal donar a pares i nens: De Messi, n'ha nascut un, poden passar 200 anys fins que en surti un altre. Cal explicar que casos com el d'Aleix és la cultura de l'esforç. Cal que ho conegui cada equip, cada noi: Aleix Vidal ens demostra que no s'ha de defallir mai. Fa pocs anys ni tan sols jugava a la Pobla de Mafumet i ara és al Barça. L'altre dia en vaig veure un altre cas, el jugador del Celta Josep Señé. Fa pocs anys el vaig veure jugar al camp del Sant Maure i ja vaig comentar que tenia potencial per arribar lluny, vaig quedar impressionat. El vaig recomanar per al Terrassa, després el va agafar l'Oviedo. Va tenir dificultats, però ara ha acabat a Primera Divisió. Tothom té condicions per naturalesa, però és important trobar els mecanismes en nosaltres mateixos per progressar.

Potser com a notícia aquests casos tenen menys interès que el Messi, el Cristiano i la noia maca que va amb el Cristiano, però aquesta és la realitat de la vida. I cada cop n'hi ha més. Ens cal gent que obri camins i aquests nois ho fan. Saps que la milla fins a Roger Bannister ningú l'havia fet en menys de 4 minuts? Després, en pocs mesos, moltes persones més van trencar la barrera.

Es pot distingir un partit de Segona Divisió d'un de Segona Regional?

Una cosa és la qualitat tècnica i si el partit és vistós o no, l'altra és la velocitat d'execució de les accions.  Hi ha també la riquesa tàctica. A veure, un partit pot ser agradable a l'espectador, però que sigui un absolut desastre. El futbol cada cop és més ràpid i agressiu, en cinc anys serà molt agressiu i tàctic. La tàctica és el que marca més el partit i és el que iguala els equips.

Fins fa uns anys només se sentia parlar de possessió de pilota. Ara bé, és el mateix que la possessió la tingui el Messi que un altre jugador? Guardiola va posar de moda "la sortida de pilota". Algú pensa que des de la sortida, s'ha de fer gol? Si no has fet res amb la pilota, la defensa ja s'ha posicionat. Allò important és obrir defenses i jugades mecanitzades per poder marcar, mentre tens els defenses a punt.

I cada cop es desborda menys.

(assenteix) Els tòpics futbolístics acostumen a ser veritat, però el d'"aquest jugador marca la diferència". Quin riure! Només la marca un. I abans d'ell, vam estar molt temps sense que ningú ho fes. Desbordar és molt difícil perquè els defenses et tenen estudiat. Amb jugadors que desborden, podria donar l'alineació des de casa i guanyaríem. Cal tenir les coses clares: en futbol, guanyar no és important, és l'únic important.

Però a Can Barça es va criticar els equips de Robson i Van Gaal dels 90, que guanyaven.

Robson va ser criticat només baixar de l'avió i amb Van Gaal es va ser molt injust, tot i que té un caràcter difícil. El currículum de Van Gaal demostra que ha estat extraordinari. Ni Robson ni ell van guanyar el que el soci volia, la Champions. Han estat Cruyff i sobretot Guardiola. Aquest va fer el futbol més brillant i efectiu de tots els temps. No ho veurem més. Els barcelonistes estan acostumats al caviar.

Què és jugar bé? Una cosa és jugar espectacular, l'altra jugar bé. O sigui, crear el màxim número de situacions de gol clares i que el contrari no en faci. Cal descol·locar els defenses i xutar. Veiem massa analistes a les televisions que canvien d'opinió cada partit sobre el que està bé i què no. Mirem Gary Neville del València, un gran jugador i un comentarista àcid i dur, que té dificultats per ser entrenador. No li surt res bé. El futbol és inexacte, depèn de mil coses. Guanya el que no s'equivoca. 

El futbol cada cop és més científic, així?

Això és el que fa l'Atlético de Madrid, que aconsegueix que no li facin ocasions. Però, en canvi, no és tan bo en l'altra variable, crear situacions de gol, i això és el seu hàndicap de cara a Europa. El millor és que per molt que s'estudiï, mai es podrà anul·lar allò imprevist, perquè amb el peu que és com es juga el futbol, mai es podrà assegurar al 100% la possessió.

Les seleccions asiàtiques, amb la filosofia que tenen i aquesta cientificació, poden guanyar un Mundial?

Han d'esperar una generació, com l'africà. Han de cremar generacions i el cas dels africans és el mateix. La cultura del futbol és molt competitiva i es poden tardar generacions. De l'A no pots passar a la Z. Ara bé, els asiàtics tenen diners i capacitat de sofriment, potser poden aconseguir-ho si no anul·len amb això la creativitat.

La selecció catalana ho podria aconseguir?

Podria, però abans hi ha de participar. Primer posem les pedres perquè pugui competir. 

Però hi ha seleccions amb més història que, per exemple, l'espanyola, com l'holandesa i hongaresa, que no han guanyat cap Mundial.

Bé, Holanda per mala sort. I quatre anys després perquè la dona de Cruyff no va voler que anés a Argentina.

Argentina '78 estava arreglat per la Dictadura de Videla.

Sí, va ser un 'tongo' preparat per Videla, però el Johan no hi va anar. Holanda ha fet mèrits per guanyar el Mundial. Hongria potser als 50. A Espanya, fins que no hi va haver Aragonés, home íntegre i honrat, no es va fer res. Aragonés va anar contra la caverna i va canviar la selecció.

Va agafar l'esquema del Barça, no?

Una persona de la seva edat, que havia basat les tàctiques en el contraatac, va canviar la seva manera de jugar. Això demostra com era, canviar per adaptar els jugadors del Barça, que li podien donar els trofeus. 

Anem a les grans frases futbolístiques: "alguns diuen que el futbol és qüestió de vida o mort, però és quelcom molt més important que això".

La subscric totalment. I guanyar no és important, és el més important. 

Fabio Capello: "el futbol és un bloc que es mou i que pressiona"

Sí, quan no tens la pilota has de fer això. Ara, quan la tens, has d'evitar que els altres et pressionin. 

Una de Míchel: "si no empatan, va a ganar uno de los dos".

L'he conegut una mica. Pot semblar que és un xulo de la Castellana, però sap més del que ens pensem que sap, però sembla passota.

Johan Cruyff: "jugar al futbol és senzill, però jugar un futbol senzill és molt difícil".

Totalment d'acord. Johan ha fet grans coses, però el voldria haver vist amb un equip que no fos el Barça. És més geni que entrenador. 

I ara, un 11 de jugadors de tots els temps.

A la porteria, el Ricardo Zamora. Era el cap d'expedició de l'Espanyol quan vam anar a Itàlia a jugar el 1964, però sense haver-lo vist jugar, només el que emanava, era imponent. En defensa, Fachetti a l'esquerra, Migueli i Beckenbauer al centre: bon tàndem, un talla i l'altre crea, a la dreta... difícil

Cafú?

Potser. A la mitja, depèn de com juguem. Posaríem el Messi com a mitja punta? I quin tipus de davanter aleshores a davant. Al mig del camp Xavi i Luis Suárez, el gallec, però aleshores caldria posar un jugador que corri, per exemple John Charles, el gal·lès de la Juve. Llavors d'enllaç el Messi i a dalt el Gerd Müller i el Di Stéfano. Messi és el millor de tots els temps, però Di Stéfano era l'essència del futbol associatiu. 

A l'Espanyol, quan ell hi va estar, havíem compartit entrenaments i partits de preparació. L'havia seguit per la seva banda i a la mitja part em rodava el cap. Jugar contra ell era morir-se. L'havia vist en aquelles rabietes de geni remuntar sol una eliminatòria. I a la Copa d'Europa, baixar fins al porter, i només amb passades, arribar fins a l'altra porteria. Aglutinava tot el futbol, però no tenia la tècnica o intuïció de Maradona o Messi. En canvi, Cristiano no estaria entre els millors, tot i que és molt bo.

N'hi ha tants de grans! Quan estava a l'Espanyol, jo havia jugat algun partit amb el Barça, perquè hi havia bona relació i ens deixàvem jugadors en amistosos. Vam anar a Balaguer i vaig estar amb la davantera on hi havia Kocsis, Serafín, el peruà Seminario i Rexach. Vam guanyar 2 a 6. Kocsis em va fer tres passades de gol que no vaig aprofitar. Quina llàstima! Deien que tenia un cap d'or per les rematades, però el cert és que li ho deien per la visió de joc.