Enric Morist: “Els refugiats obliden la guerra si veuen que els seus fills són feliços”

Catalunya i també l’Anoia reben els refugiats en un any que es compleix el quart de segle de la Guerra de Bòsnia i també l’arribada de persones desplaçades. Aquella situació va quedar molt en el record. Quina és la diferència respecte a l’arribada de les onades actuals a Europa Occidental?

El context és diferent. Ara, avui en dia, la situació a Europa és de molta més inseguretat i això dificulta l’acollida d’aquestes persones. Ha calat en la percepció de molts que aquesta onada pot afectar d’alguna manera la seguretat. No oblidem que tot just sortim d’una crisi econòmica que ha estat molt forta.

La percepció també és diferent per l’origen. Bòsnia era al mig d’Europa i les dimensions eren més petites. A Síria, només a Síria, el conflicte ha provocat cinc milions de persones desplaçades. A més, hi ha els col·lectius que s’escapen de l’Iraq o de l’Afganistan.

Vostè va explicar que, malgrat tot, els sirians no són el grup principal de demandants d’asil.

No ho són. Primer, els ucraïnesos; després, llatinoamericans; en tercer lloc, l’Orient Mitjà, és a dir, els sirians. Les persones que arriben són de procedències molt diverses. Pensem que a tot el món hi ha una trentena de conflictes armats oberts, alguns que no surten cada dia al Telenotícies, o quasi mai, com Sudan del Sud o Eritrea.

Els bosnians eren europeus, alguns d’ells de religió cristiana; la integració serà diferent per a alguns dels col·lectius que vénen ara?

La religió és només una de les qüestions que hi ha, però existeixen molts més factors quan parlem d’integració. Aquestes persones porten una motxilla molt pesada d’experiències diverses, com poden ser camps de refugiats, camps de presoners, la pèrdua de familiars... La similitud amb Bòsnia és que cada persona és un món i cadascú té la seva música.

I quins condicionants tenim, ara mateix, com a societat d’acollida?

Justament el que dèiem. Hi ha hagut una recessió molt llarga a Catalunya i a l’Estat espanyol. La gent ho ha passat malament i s’han d’explicar bé les coses. Per això, el model més viable és treballar amb grups petits de persones refugiades, com el que es vol fer a Igualada, i aconseguir una implicació de la ciutadania. El mecanisme és aquest i intentarem estendre’l a tot Catalunya, petites unitats que la societat pugui absorbir.

Per exemple, quan parlem del cas dels bosnians fa 25 anys, no és que la seva integració fos un èxit de la Creu Roja, sinó que l’èxit fou de la reacció de tota la ciutadania del país, que va saber actuar com a societat d’acollida.

Entre el final de la Guerra de Bòsnia, el 1995, i l’actual període d’urgència humanitària han passat dues dècades. En aquest interval, no hi ha hagut conflictes bèl·lics que hagin ocasionat onades de refugiats que truquessin a la nostra porta, o eren guerres que tenien escenaris llunyans?

De cara a Europa el que hi ha hagut ha estat un element d’immigració molt important. Hem vist durant tot aquest temps les crisis de pasteres, per exemple. L’afluència principal de persones ha estat per causes econòmiques, però això no implica que no s’hagin produït conflictes. Hi ha països no tan llunyans que són molt insegurs per a la mateixa gent que hi viu. Agafem el cas d’Etiòpia: pots tardar molt a arribar-hi en avió, però en línia recta estaria a poques hores de Barcelona. Bé, allà, l’esperança de vida és de 45 anys.

Aquests països tenen persones que han d’escapar-se d’això, que han de buscar una cosa millor. Fenòmens com els que hem vist de les pasteres hi seran mentre existeixi aquesta desigualtat. La diferència és si surt o no surt als mitjans. Hi ha moltes tragèdies humanitàries que no es veuen.

Agafem el cas de Líbia. És a tocar d’Itàlia i ningú es recorda del que hi passa. Doncs bé, és un dels països més perillosos del planeta. Hi ha tres governs diferents, amb els seus tres exèrcits. I no oblidem la inseguretat que es viu a Iraq i Afganistan, que ha quedat una mica amagada pel tema de Síria. Per desgràcia, ens hem acostumat que hi hagi atemptats a Bagdad. El mateix dia de l’atemptat contra uns policies a París, a Iraq assassinaven 90 persones. Així, no hi ha motius per fugir?

Hi ha una manca d’empatia?

Però si és el que vam fer el 1939 nosaltres! Llavors, uns 400.000 republicans van marxar de l’Estat espanyol. De fet, els més joves d’aleshores encara poden ser vius i ho recorden.

Tornem a l’acolliment. Quines característiques han de tenir les poblacions d’acollida?

El millor és que hi hagi moltes poblacions, cada una amb un petit número d’unitats familiars. És a dir, més municipis i menys persones a cada municipi, cosa que facilitarà l’adaptació dels nens i nenes a l’escola. Posem per cas, Capellades, amb 5.000 habitants: si arriben quatre infants al seu col·legi no suposarà cap alteració i serà fàcil que s’integrin. En canvi, si posem un centenar de persones al poble, serà molt més difícil, perquè crearan el seu nucli. Si mirem el 1992, tal com es va fer, va sortir bé. Venien per un mes i mig i encara estan aquí.

Dèiem que no totes les persones que arriben són sirians, per tant es poden rebre en una mateixa ciutat gent d’orígens diversos.

S’escapen de la guerra, per tant són d’àmbits diferents, amb o sense poder adquisitiu, amb estudis o sense. En escollir les viles d’acollida ens hem d’adaptar a les aptituds i trets d’aquestes persones. Un pastor afganès estarà més feliç a la Garrotxa, mentre que un llicenciat en químiques de Síria pot trobar el seu lloc a Igualada, on hi ha estudis i indústria.

El període total d’integració l’han situat en dos anys. No és molt poc temps per a persones que s’escapen d’un conflicte tan cruent com el de Síria o Ucraïna?

Sí, si han pres la decisió de marxar i han arribat aquí en un o dos mesos. Però hi ha molts casos diferents i bé és veritat que hi ha persones que arriben aquí amb una càrrega d’empresonaments, tortures, detencions. A aquestes persones se les ha d’acompanyar. Ara bé, el trencament amb el que han viscut és tan dràstic quan arriben aquí, que ells mateixos generen una gran resistència i esperança. Un cop són aquí entenen que el futur passa per adaptar-se i treballar. Crec que aviat poden ser autosuficients. Això sí, hem d’admetre que hi haurà els que ho arrossegaran sempre i se’ls haurà de donar un cop de mà.

Per a nens i nenes d’edats curtes, no els és més fàcil que per als pares fer net? En poc temps no recordaran amb exactitud els fets del seu país, mentre que els pares i mares tenen més memòria a llarg termini. S’obre una escletxa generacional així, amb uns pares que recordaran sempre l’horror de la guerra?

Pot ser, però no té perquè. Els nens i nenes del 92 es van integrar ràpid, però quan els seus progenitors van veure que els seus fills eren feliços i creixien segurs, se’ls feia més portable tot. Els nens són un dels motors d’integració dels refugiats. Van a l’escola, es barregen amb els infants del poble, acceleren la identificació amb la societat d’acollida. A l’escola, els pares i mares coneixen els dels altres petits, i també en les activitats extraescolars. Per això és important que vagin a l’escola, i també als esplais, als clubs esportius... permet accelerar la integració.

A propòsit dels refugiats, hi va haver el famós concert el febrer, quan va saltar la polèmica sobre si la Generalitat podia fer alguna cosa més per acollir refugiats. Quines certeses hi ha?

No apuntaria a la Generalitat, ni tan sols només a l’Estat espanyol. Tots els països de la Unió Europea ho estan fent malament. No és cosa de Creu Roja denunciar el que passa, però hi ha entitats que ho fan. Anem a l’arrel: molta gent a molts països vol els refugiats, però no hi ha una majoria social. Si parlem del concert del Palau Sant Jordi, hi van anar 14.000 persones, però va caldre dues setmanes per esgotar les entrades; es compren molt més ràpid els tiquets per a un concert d’U2. Què vull dir?  Que no és senzill, que hi ha gent que té reticències a tot arreu. Cal fer pedagogia en primer lloc. Molts dels que estan a l’atur poden veure a tots aquells que aterren aquí com a competència, hi ha el temor als atemptats, també... Hem de guanyar el relat. I explicar que a Síria moren 140 persones cada dia. Cal guanyar a la xenofòbia, perquè el nostre país sempre ha acollit.

A Síria 140 persones cada dia, però el contingent principal de refugiats són ucraïnesos i ja no es parla gairebé de la lluita al Donbass.

Sí, ja no se’n diu gairebé res. El tema dels ucraïnesos és peculiar, però el fet és que ja n’hi havia molts aquí i quan han decidit fugir, han anat a un dels punts on hi ha una comunitat nacional més gran. Ens agrupem des de sempre per aficions, nacionalitat, llengua. Els darrers anys, quan hi ha hagut gent d’aquí que se n’anava a treballar fora, un cop posava els peus allà no cercava potser el Casal Català?