Ildefons Alonso: "Explorem i juguem amb el ritme de la música, que era el gran oblidat"

Fins ara Ildefons Alonso era cofundador, part integral, 'sideman', però mai purament impulsor d'un grup.

Sí, fins ara podia ser un component més, membre fundador, podia liderar, però mai havia estat la font. Quan tu fas el teu projecte ets el que parles, el que fas la música. Va ser l'Ignasi Zamora, de l'ESMUC, qui em va dir "porto tota la vida tocant amb altres i no queda res. Creixes com a persona, però si estàs un o dos anys sense estar enlloc, desapareixes del mapa". I a mi em venia molt de gust, perquè he tocat el piano i m'agrada compondre. Amb Metrinova podia compondre. L'eix és el meu projecte de final de carrera, que també em marcava unes pautes temporals per treballar.

Ja fa molts anys, però va ser de la primera generació que va entrar a l'ESMUC, no?

Un dels meus professors de bateria ara era al tribunal quan vaig entrar a percussió llavors. Del 2001 al 2007 i del 2011 fins ara. Aquests darrers dies els professors es queixen que sé més de l'escola que ningú (riu).

Té 32 anys, però en porta més de 20 tocant. Com es compagina això amb la vida?

Sempre he tingut "una vida". La família ha estat molt important per a mi, quan vivia a Igualada també tenia amics, amb els quals passava molt temps junts. Sí que el fil conductor de les amistats era la música. La vida personal i la vida musical tenen un límit difús. Amb la gent amb qui toques molta estona acabes creant vincles d'amistat, però cal distingir bé, perquè si no faries moltes coses per amistat sense rendiment econòmic, o sacrifiques la vida social per la música.

He tingut altres aficions, també. En part relacionades amb la música, com fer gravacions. Darrerament he descobert altres coses, com fer esport! Mai, mai, dels mais n'havia fet (riu).

El jazz és una influència força tardana, si observes la carrera d'Ildefons Alonso o un interès d'ara.

Sempre m'ha atret molt, però fa poc que m'hi dedico. Quan tenia 14 o 15 anys no sabia exactament què era i em vaig adonar que no podia tocar els acords d'una melodia jazzística al piano. Això em va picar! Vaig començar a investigar en això. Era una època molt interessant a l'Escola de Música, amb el Joan Munné, i va ser molt profitós. Vaig aprofundir en els cursos d'estiu. 

No és que fos un bon alumne, eh, era força desastrós, no estudiava. Amb companys com el Jaume Llombart o l'Albert Cirera em vaig anar endinsant en l'estil. Han estat una finestra al jazz. Quan vaig acabar la carrera de piano, el 2007, la meva inclinació pel jazz es va anar fent més forta. Per estudiar bateria vaig pensar que l'estil podia ser una bona manera d'aproximar-m'hi. El Txema Riera o el Dani Comas també m'hi han aficionat.

Ha estudiat piano, bateria, percussió. Cap on calia decantar-se?

Va ser un caos absolut. Quan ets més jove et penses que quan prens una decisió tot és dràstic, que no hi ha volta enrere. Sempre pots reconduir la teva carrera. Hi havia una època en què volia estudiar percussió -tocava en orquestres, bandes-, després vaig virar al piano perquè creia que com a instrument em podia donar una perspectiva molt més àmplia del món musical, perquè podia accedir al classicisme, al barroc... 

I, a part d'això, sempre havia tocat la bateria en grups. M'ha provocat molt plaer. I per això,  vaig veure que el piano requereix dedicació absoluta i jo no volia deixar la bateria del tot. Tenia 25 anys i pensava que ja havia pres una decisió. Però... em vaig preparar, vaig cercar un professor i em vaig tornar a presentar a les proves. Aquest cop de bateria. I aquí em teniu, bateria de jazz.

Com es basteix un grup nou com Metrinova?

El concepte és laboratori de la Mètrica. Recordeu aquelles joguines del Cheminova? Ve a ser el mateix. La bateria té un paper primordial, una tendència que no he inventat jo. La rítmica per primer cop té protagonisme. Paràmetres com la melodia o l'harmonia, molt importants dins la història de la música, estan més treballats, més esgotats. El ritme ha enquadrat la música, però ha format part del discurs, no l'ha vertebrat. El rock, el ye-yé el tenien com a marc. Ara hi ha cultures musicals que han anat influint en el jazz, com la del sud de l' Índia, que és molt potent. 

Tenim músics com Miles Okazaki, Mark Turner, Dan Wise, Marcus Gilmore. Volem seguir aquests mestres i explorar el ritme. Que el joc rítmic passi a tots els instruments i ho fem a través de les composicions, amb melodies rítmicament ambigües, que es poden interpretar amb una mètrica o altra. És com aquell dibuix que corre per internet, on segons com es mira és una dona vella o una noia jove. Amb el ritme passa el mateix, tens estructures de 12 unitats, que pots fer en quatre grups de tres, o tres de quatre. He anat observant quins paràmetres afecten la percepció i els hem combinat. També en la improvisació. El públic no té perquè percebre-ho racionalment. No cal explicar-ho, perquè allò bonic de la música és sentir-la. Volem aconseguir provocar sensacions diferents, que no s'esperin el que ve, "la puta i la Ramoneta".

Aleshores, quan s'assaja, quina part es treballa i quina és deixa a la intuïció per al concert?

Els que som d'origen escolàstic, provem i practiquem coses, fins que s'integren a la musicalitat. Comences amb uns jocs rítmics i els vas integrant, fins que arriba un moment que ja no ho penses. Pensar massa et distreu de paràmetres molt importants de la música. Amb Metrinova vull que les peces tinguin més versatilitat, per exemple, un juga amb la pentatònica -que associem amb la música arcaica- i al mateix temps amb el cant responsorial tan propi de l'espiritual negre. Sense mètrica, però, tot queda sense res. 

En altres grups, actuava com a acompanyament, s'havia d'ajustar a cantants, guitarres o baixos. Com tria els músics que ara s'han d'ajustar al bateria?

Sempre hi ha una tria. La tria dels músics és importantíssima, perquè després per bé o per mal la resta ja està tot fet. Volia músics que fessin un pas cap a un projecte desconegut, calia sortir de la zona de comfort. Tocar coses a les quals no estaven habituats. El Dani Comas, en el seu projecte, ja s'havia inclinat per aquestes coses, i ens hem entès molt bé. Ell em va acompanyar en la recerca d'altres músics, com el Marc Cuevas, al baix. Havíem d'assajar amb periodicitat. Finalment hem trobat en Lucas Martínez, un nano molt jove. Calia assajar molt, no dues o tres sessions i concert. Volíem fer un camí conjunt i hem sobrepassat les expectatives.

La dicotomia entre fer la música que t'agrada i dedicar-se a opcions professionals en el sector, com els musicals o l'ensenyament, és present a tothom dins d'aquest món? Com es viu?

És complex. Una cosa que fa mal a la música i als músics és pensar que aquesta dicotomia és accentuada. Desanima a molts músics que pensen que no podran viure de la música i a molts artistes, que ja no veuen clar guanyar-se la vida amb això. Hi ha vies per les quals pots guanyar diners fàcilment, però ja s'han esgotat. Abans tocaves en una orquestra de ball un estiu i tenies diners per a tot l'any. Jo ja no ho he viscut. 

Quan era més jove, em podia mantenir tocant música que m'agradava. Ara, amb la famosa crisi s'ha tancat més l'aixeta, però he tocat el que m'ha agradat i he sobreviscut. Però no puc pensar a estalviar, ni canviar cotxe, ni anar de viatge sense mirar la butxaca. Si per tenir un nivell alt de vida en música t'has de pervertir, per tenir un nivell de vida alt fent qualsevol feina, també t'has de pervertir. 

I a Londres, què farà?

Estic començant a contactar amb músics d'allà. Tinc ganes de ser-hi i palpar-ho, hi ha moltíssima activitat musical. Ara bé, tocar allà sembla molt difícil, perquè no conec els circuits ni les passes burocràtiques. Potser podrem fer Metrinova allà, perquè el Lucas estarà a Àustria i els bitllets cap a Anglaterra són molt econòmics.

Què queda de l'Ildefons Alonso percussionista de folk? Hi va haver una bombolla?

Jo crec que sí. Jo tenia un calaix ple de bitllets (riu). Aquí a Igualada vam tenir grups que funcionaven molt bé, com La Font de la Carota, que sonava perfecte. Era meravellós i ens pagaven bé. Va valer la pena, però els catxés de qualsevol grup eren molt alts i es pagaven a ulls clucs. Ara s'ho miren molt més. Hi va haver una explosió. Hi ha coses que quan hi ets, al·lucines, com tocant amb El Petit de Ca l'Eril, o tocant jazz, trobes altres circuits que desconeixies. Per exemple, cada dia, hi ha almenys dues jam session de jazz a Barcelona.