Com neix La MaCa?

La MaCa neix a partir del record del Manel. Ell i jo ens vam conèixer a Amics del Rec, quan hi havia l'antiga proposta de POUM. Érem molta gent que encara és activa, per exemple, a les Rec Stores. Ens vam moure molt, per anar a veure el Director de Patrimoni, per exemple. Volíem que la gent descobrís que el Rec era part de la ciutat en un moment que s'havia mig oblidat la façana sud. Tornar a baixar al Rec. D'aquí va néixer el festival Rrrrec i la Bastida, també activitats al Museu. Amb el Manel ja estàvem cercant això.

Com pensava ell?

Ell anava sembrant llavors. Volia crear petits focus de vida a espais del barri, que l'acabessin de revifar poc a poc. Qualsevol cosa que es fes ell hi era i ho movia també. Pensava que s'obrissin els usos i que no només fos clau industrial per poder portar activitats noves. Hi ha el cas del Rocòdrom: intentàvem que l'Ingravita fos al Rec, clar que no vam poder perquè no hi havia aquesta possibilitat a nivell de planejament.

El Manel es coneixia el barri al detall. I aquella feina que ell feia també la mirem de fer ara els que estimem el barri. Portar-hi la vida. Ell tenia les claus de mig barri: era un posador de llavors.

Per què la decisió d'instal·lar-se al Rec?

Quan va morir el Manel, el 2012 ja teníem en ment fer un espai com aquest. La veritat és que teníem moltes idees i una era aquesta: un espai creatiu. Jo faig disseny web i m'agrada treballar en espais compartits. Quan vam tenir aquesta possibilitat d'arreglar una adoberia, ho vam començar a desenvolupar. Vaig parlar amb la Núria, la dona del Manel, i li va semblar bé. L'Associació Manel Caro com a memòria i homenatge: continuar el projecte que teníem amb ell.

Com ha canviat el barri en aquest 10 anys?

Amb aquests deu anys podem tenir una perspectiva del que s'ha pogut fer. Si mirem el Rec amb més amplitud tenim per exemple el Somiatruites. És una feina que s'ha de fer poc a poc, que només la veurem amb el temps.

Com s'ha anat fent la MaCa?

L'espai ens l'hem anat manegant a la nostra manera. En el meu cas he fet alguns intercanvis de material o per serveis... o fins i tot el sofà de la meva àvia (somriu). Seguim la filosofia a dins de com voldríem que fos el Rec: reaprofitar. L'antic POUM ho tirava tot a terra i feia carrers amples, com un nou polígon. Ara, es respecta almenys la trama del que era el Rec. La crisi ens va ensenyar a molts que cal valorar el que tenim i fer les coses d'una altra manera. No cal comprar-ho tot de nou, cal acotar el consumisme i fer més reutilització o troc.

Com es treballar en aquest espai?

Aquí, en una fàbrica rehabilitada, anem fent les coses poc a poc. Compartim espai diverses persones, del mateix ram, però no ens sentim competència, sinó que sovint acabem col·laborant perquè no podem fer front a totes les feines que ens encarreguen. No ens prenem clients, al contrari. La MaCa no és nova de trinca, és una fàbrica vella, i a vegades pots tenir fred a l'hivern o et pots trobar pols, però s'ha d'entendre com un altre model.

Extrapolar el que fem a la MaCa a tot el Rec és clar que és difícil, nosaltres només som una petita part. Nosaltres, a Amics del Rec, per un moment vam pensar que es declarés patrimoni de la UNESCO, però també cal entendre els interessos dels propietaris, dels que hi viuen. Cal casar moltes maneres de pensar. Caldria un llibre d'estil. I hi ha la cosa dels adobers que marxaran o no, i només ho faran quan tinguin plusvàlues interessants.

Què aporta aquest barri? És un plus de cara al client, ser en un barri "especial"?

Com a professió, el client s'acostuma a que el vagi a veure a casa seva. Hi ha molts dissenyadors establerts al Rec i es pot veure com cada despatx o espai de treball té un estil peculiar. A La MaCa som uns quants i som una associació i volem apostar per uns valors: compartir l'espai i reutilitzar-lo. Sé que no pot ser al 100% del Rec això, cadascú té dret a fer la seva, però almenys a La MaCa volem créixer des d'aquí. Igualada és una ciutat industrial que ha anat a menys. Som el que som. El centre a vegades fa llàstima.

Com veu el Barri d'aquí a deu anys?

Ens agradaria tenir un full en blanc, però no el tenim. Uns mínims: doncs aprofitar que tenim a prop el riu, per exemple, una major integració amb la natura. M'agradaria que pogués ser peatonal, però hi ha indústria. Un espai on pugui conviure tothom. Cal un canvi de mentalitat, és clar, jo sóc el primer que va en cotxe quan té pressa. Anar potser cap a l'slow city i l'eliminació de semàfors. Esperem que com es va fer amb el concurs de projectes hi hagi un model participatiu per decidir què es fa al Rec i també s'hi apliqui el que dèiem, un llibre d'estil.

Però som igualadins, el cotxe és un apèndix de l'ésser humà aquí.

Ja ho sé (riu). Tenim un company que és barceloní i encara que aparqui a la Plaça de la Bomba (a centenars de metres de la MaCa) per a ell és un privilegi. Nosaltres si no aparquem a la porta ho veiem com un daltabaix. S'han fet coses bé com les zones blanques que ajuden a que la gent aparqui aquí al Rec i es camini al centre.

Fa deu anys, la ciutat va tornar a mirar cap al Rec. El treball d'Amics del Rec va ser crucial en despertar aquell canvi de xip. Ara cal tornar a fer una sacsejada per acabar de posar en valor el Rec?

El Rec ha vist ara com neixen projectes en un espai de clau industrial. Si ara s'obren els usos hi haurà una nova primavera, potser. Això té els seus perills. Un canvi de xip nou? No ho sé. Hi ha el PDU per als nous usos i nosaltres que hi volem posar el nostre gra de sorra. Que hi hagi un llibre d'estil com s'ha dit. Em va agradar el concurs de projectes perquè la gent deia la seva sobre el plànol, d'una manera transparent i oberta. Anirem al ritme igualadí, poc a poc, amb allò bo i allò dolent. I no ens podem encantar, perquè hi ha moltes teulades que van caient. L'Ajuntament ha fet un edifici model de rehabilitació com la Bella, que els va costar un milió d'euros... però hem de ser conscients que no tothom té aquests diners i cal buscar fórmules més econòmiques per mantenir viu el barri i posar en valor els seus edificis.