Jordi Rafart: "M'agrada que la gent porti els meus dissenys i no hagi de patir per les talles"

Com comença una persona a orientar-se cap al món del disseny?

En el meu cas de ben petit. M'agradava molt dibuixar i el que millor em sortia era fer-ho sobre els maniquins, els vestits els aconseguia molt bé. Quan vaig saber que podia ser una sortida professional ho vaig tenir molt clar, perquè volia treballar amb teixits i textures. 

Pels que no el coneguin, quin és el tret diferenciador de Jordi Rafart?

La meva roba és molt lliure. Vull trencar amb la lògica de les talles i que la pugui portar qualsevol persona, independentment del seu cos. Intento democratitzar la moda i que no sigui només pels qui poden, sinó pels qui volen portar les meves peces. 

Va nèixer a Berga, com ha anat a parar a Igualada?

A Berga vaig néixer, créixer, vaig fer primària... pel que em volia especialitzar havia de fer-ho en un altre lloc i em vaig desplaçar a Sabadell i Barcelona a estudiar. Després, per motius de feina vaig venir a Igualada. Un 2 de juliol presentava el treball de fi de carrera i el 16 d'aquell mes començava a treballar amb el David Valls, que m'acabava de fer una entrevista de feina. Una mica va ser arribar i moldre. Aquí ,a Igualada, hi he trobat a més d'amics també una xarxa de col·laboradors a les rodalies, professionals del gènere de punt que m'ajuden molt. 

Hi ha uns quants tòpics sobre dissenyadors. Quins compleix i quins no?

El que compleixo és el que som llunàtics i que passem fases de 'sequera' i altres d'inspiració. Hi ha dies que estàs molt fi i crees i fas sense parar i altres que vas sota zero. No pots ser productiu tots els dies i a voltes n'estic dos o tres baix i em dedico a fer patronatges.

Quin no és cert, en el meu cas, és aquest estereotip tan trillat que anem de festa en festa. I ara! A un dissenyador li toca treballar molt, és molt dur. Vivim amb la constant pressió de reinventar-nos, d'haver de crear sempre coses noves, de si es vendrà o no es vendrà. No tenim temps ni ganes de 'copeo'.

Què significa el Rec.0 per a un dissenyador que viu a Igualada? Conviu amb els clients? El reconeixen?

És bonic que hi hagi gent que aposta per les teves coses. Un dia, en una edició anterior, vaig sortir del meu espai i vaig marxar cap a un banc a dinar. Al costat s'hi va asseure un grup de quatre o cinc noies que portaven la bossa de la meva botiga. Una d'elles va dir sobre mi "només vinc a buscar el seu estand, compro i marxo". Em tenia a tres metres i no em coneixia. Veure  gent vestida amb la roba que dissenyo m'emociona. 

Al Rec puc exposar la meva creativitat a la ciutat on visc. És un orgull i estic content que se m'identifiqui amb Igualada. Miro d'estar al meu estand sempre per xerrar amb els clients. Allà veus el que la gent demana, el to que volen de les peces i t'adones de quines peces són les que van més buscades i perquè. Coneixes el consumidor final. I a més, el Rec.0 no és moda només, sinó que té altres possibilitats a nivell cultural i musical. 

Cada edició del Rec coincideix amb partits de futbol. En l'edició de juny,amb la final de la Champions. Es nota? I com s'ho fa?

No sóc gaire de futbol, tot i que me'l miro. El cert és que els dies que hi ha partit, ja ens fem la idea que baixarà una mica l'afluència.