Jordi Riba: "Si em sentís incòmode al PSC, ja hauria plegat"

S'acosta el moment de les ordenances i els pressupostos. Els han negociat ja amb el govern de la ciutat?

No. Calen encara dades de les transferències que es rebran per part de l'Estat, això ja ho ha dit l'alcalde. No hi ha hagut cap conversa al respecte, però la nostra disposició és total per escoltar-los.

Fa un any que van pactar. Com ha vist l'evolució d'allò acordat?

Però el pacte es va fer efectiu en començar l'any. Són una mica més de nou mesos. Les coses requereixen el seu temps de maduració, n'hem de ser conscients. Veurem aviat concrecions de coses que hem treballat durant mesos, fruit d'aquell acord.

Es presentava com "alternativa realista" a les eleccions, amb un model que afirmaven com antagònic al del govern d'Igualada. Com es poden trobar aquests dos models?

Per això, es pacta des de la diferència. Si no hi ha diferència, no es pot arribar a un acord, si de cas hi ha assimilació. Cal assumir la realitat que hi ha des del 2015, amb un govern amb majoria absoluta. Nosaltres no volíem deixar d'intentar fer efectives parts del nostre programa a través d'acords, des de l'oposició.

Els Socialistes d'Igualada han deixat de fiscalitzar el govern a canvi d'indulgència d'aquest amb temes com l'Infinit i el seu forat, com diuen alguns?

Res a veure. No tinc coneixement ni constància que el govern hagi estat més o menys tou. I la nostra posició respecte al complex esportiu és prou coneguda.

Quan el govern manté la seva retòrica sobre el pes del deute que va deixar l'Entesa, com se senten?

És una de les coses que no estem d'acord, clar. El recurs al deute és un instrument legítim i necessari i, de cop, ens vam trobar com ajuntament amb un canvi de les regles del joc el maig del 2010. Ja des de l'Entesa vam prendre les accions necessàries. El pressupost del 2011, encara nostre, va acabar amb equilibri. El deute era, a més, per a inversions necessàries que han anat donant fruit al llarg dels anys.

Aquell 2010 va accentuar-se el conflicte Catalunya-Estat per la sentència de l'Estatut. Després hi ha hagut el 15-M, les manifestacions per la independència, més conflictivitat social, la irrupció de noves forces com la CUP, Podemos... com ho encaixa un socialista i el socialisme?

En perspectiva, el canvi és ja des dels anys 80 quan es reinstaura un paradigma neoliberal que està imperant a Europa. Això ha fet que la socialdemocràcia i la democràcia cristiana se'n ressenteixin. La segona ha desaparegut. Per tant, és més que una qüestió del PSC o del PSOE. Ja ho veiem ara a Anglaterra. Hem de repensar el nostre paper. Hi ha referents com Obama als Estats Units, no és socialdemòcrata, però des d'una òptica progressista ha aconseguit fer canvis. Hi ha creixement als Estats Units i els indicadors mostren que menys desigualtats també.

Menys desigualtats, però una agitació social brutal, amb el moviment del 'Black lives matter' pels assassinats de negres a mans de policies.

No parlem d'això. Hi ha determinades polítiques que accentuen el problema de la desigualtat; altres, des de l'esquerra, tot i que no ho resolen del tot, milloren la situació. Hi ha models molt més vàlids que el 'neocon' i que permeten redistribuir.

A nivell estatal i a nivell català, les opcions socialistes han deixat de ser vistes per les classes mitjanes i treballadores com a referent... i aquest és el problema que hem de resoldre. No tinc la solució, ja m'agradaria. L'afebliment de l'Estat del Benestar ha afeblit les classes mitjanes i ha afavorit les opcions xenòfobes i populistes, tant aquí com a Estats Units. L'arrel del problema és molt profunda. 

El Podemos que es presenta a les europees del 2014 té un discurs amb un component anti-sistema molt fort, ara s'ha moderat i apunten cap a la socialdemocràcia. I això on deixa els socialistes, que van pactar amb Ciudadanos no fa tant? El viratge cap al "extremo centro" que diuen alguns no amenaça la base electoral dels socialistes?

Norberto Bobbio ja diu que el centre polític no existeix. Penso com ell. El PSC i l'esquerra europea s'han de bolcar en fer polítiques progressistes i no radicals. Bé, radicals sí si prenem el sentit estricte de la paraula i es va a l'arrel del problema. Polítiques transformadores des del pragmatisme polític. Podemos potser és una resposta més nítida, però va mutant del radicalisme a la socialdemocràcia, segons la setmana. 

Es pot voler la independència de Catalunya i seguir dins el PSC?

No ho sé, jo no he estat mai independentista. Però al PSC sí que molts pensem com pensa el 80% de la societat catalana, que la qüestió s'ha de plantejar en un referèndum. Cal articular una proposta seriosa i ben explicada al respecte, que sigui possible. Hi ha un conflicte polític que s'ha de dirimir de manera democràtica, és un fet objectiu. I pel que fa a ser socialista, es tracta d'una proposta que posa al centre unes polítiques que garanteixin el benestar. 

Bé, cap de les dues opcions que s'esbarallaven el dissabte al carrer Ferraz s'avenen a que hi hagi un referèndum pactat. Queda lluny, no?

El referèndum no està a l'agenda del PSOE. Amb tota seguretat, en el panorama actual, ara que s'esgota el sistema de la Transició i que es paguen els casos de corrupció i la crisi econòmica, també hi ha contribuït la situació a Catalunya. Tant PSOE com PP, quan no tenien majoria absoluta, pactaven la governabilitat sobre les forces catalanes i basques. Si el 80% de catalans ja consideren que la solució és votar, penso que des de l'Estat també al final s'abandonarà aquesta posició autista. Hi ha un problema, perquè forces polítiques de les dues bandes que treuen rendiment electoral d'aquest conflicte. Com el Barça pensa que si no tingués el Madrid, l'hauria d'inventar, això també existeix entre forces polítiques. Sembla que volen que es perpetuï el conflicte, perquè s'hi senten còmodes. Aquí també. Però sigui quina sigui la solució, hi haurà d'haver un procés d'entesa. I ja m'avanço abans que m'ho preguntin... penso que una part del PSOE també (somriu).

Històrics del PSC a l'Anoia com Antoni Dalmau o Joan Vich van deixar el partit l'any 2015. Es veu acompanyant-los?

Van marxar per qüestions diferents cadascun. Estar al partit és una qüestió voluntària... Si ets, és perquè vols. 

Li formulo d'una altra manera: és el moment més incòmode des que està al PSC?

(pensa). Incòmode? No... si hi hagués d'estar incòmode ja no hi seria. Voldria que les coses fossin diferents i treballo per això, amb més o menys èxit. Prefereixo treballar des de dins perquè les coses siguin més com voldria que fossin. Sempre els vaig defensar, perquè tothom pot evolucionar d'idea, i fins i tot és a vegades el partit el que canvia. 

I incòmode en la política? Queda menys en primera línia?

A mi m'encanta i mai deixarà d'apassionar-me. Arribarà el moment que els companys i jo mateix haurem de valorar què cal en cada moment. Hi ha uns 'tempos' i uns moments. 

Haurà estat atent a les primàries dels demòcrates als Estats Units. Es quedava amb Hillary Clinton o Bernie Sanders?

Sanders.

I Clinton o Trump.

Clinton. L'altre...

Pedro Sánchez o Susana Díaz?

Pedro Sánchez.

Miquel Iceta o Núria Parlon?

Núria Parlon.

González o Zapatero?

(riu) Zapatero.

Gerhard Schroeder o Tony Blair?

Són el mateix...! Van representar la tercera via... no són models per a mi. 

I Maragall o Montilla?

Maragall.

A nivell europeu