TORNAR
PUBLICITAT

Josep Elias: "Mossèn Còdol em va salvar d'un consell de guerra"

Entrevistem Josep Elias Farré, periodista guardonat amb el Premi Ciutat d’Igualada

cultura
Dimecres, 25 desembre 2019. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

Els 88 anys d'història d'amor entre Josep Elias i Farré i Igualada segueixen en el seu punt més alt. Aquest novembre va ser guardonat, junt a Pepita Jorba, amb el Premi Ciutat d'Igualada honorífic. Elias és un dels cronistes de la vida d'Igualada de la segona meitat de segle XX i, encara el 2019, segueix al peu del canó, també gaudint de la seva altra passió, el circ. En una conversa amb AnoiaDiari, repassa una trajectòria fecunda i intensa.

Què li suposa el premi?

És agradable, fa molta il·lusió, però sobretot m'agrada molt per la meva família. Jo els hi havia "robat" moltes hores. Jo era empleat de banca i en les hores que tenia de fora de la feina, molt temps el dedicava a escriure. Ara és com una retribució als meus per aquest temps "robat". És un reconeixement també de cara a la ciutat.

Qui guarda el premi ara?

De moment a casa, de moment a casa. Ara la volen tots (somriu), els néts, els dic que ja faran un sorteig en el seu moment. També el meu agraïment als que em van triar, al jurat. Mai havia pensat que la meva feina mereixés un premi. Quan feia el servei militar, hi havia un brigada que em deia "siempre hablas de tu ciudad, estás loco por Igualada". Doncs sí. Ara sento que aquesta estatueta, sense tenir una retribució metàl·lica com altres, no té preu. El caliu de la família, el d'Igualada, les hores que havia de deixar la meva senyora a casa, es reconeix tot el que hem construït junts.

Que no se'l quedi la seva senyora, el premi.

(riu). 

És un dels darrers testimonis lúcids que tenim d'Igualada de la República. Com era?

He vist República, guerra, dictadura, democràcia, independència el 2017... l'he vist de tots colors. Aquella època recordo com el curs 35-36 vaig anar als Maristes. Aleshores no podien portar sotana i m'intrigava el retrat d'una dona a la classe... que després vaig saber que era La República. El 1936, amb la guerra, em van portar a un col·legi que hi havia al carrer Garcia Fossas, públic. Allà hi vaig conèixer gent que encara compartim moments ara. Després de la guerra vaig tornar als Maristes i després a l'Acadèmia Cots a fer comerç. Als Maristes ja vaig començar a escriure! Feia redaccions per al 'Diario mural' que en deien... que ho posaven en una pissarra. Per això dic que porto 75 anys escrivint... ja l'any 44.

Eren els anys més aspres del franquisme.

Sí. També escrivia en una publicació pels joves d'Igualada que feien el servei militar lluny de casa, una revista ciclostilada que enviava la parròquia de la Soledat als 'quintus'... alguns estaven a Melilla o altres punts. Agraïen que els ho enviéssim. I el 1952 vaig passar a col·laborar a la revista 'Vida'. Quan vaig marxar al servei militar seguia enviant articles i el 1953 en vaig enviar un: 'Som i serem gent catalana...'. Els tres punts suspensius venien a dir "tant si es vol com si no es vol".

Aquella època no deixaven cantar la 'Santa Espina'. I hi van haver set denúncies al governador civil. Em podia haver costat un consell de guerra. Per sort, Mossèn Còdol, que era el director de la revista 'Vida', se les va empescar per parlar amb el Bisbe i el governador i que no me'l fessin. Però l'article no era políticament incorrecte, només explicava l'enyorança que sentíem els catalans des de Melilla. Jo no vaig saber res de l'enrenou fins que vaig arribar aquí: "ens has posat en un bon embolic" em van dir. No sé qui em va denunciar en concret.

A la República s'escolaritzava en català, però amb el franquisme es va tallar en sec. Com va poder reaprendre la llengua?

Els primers anys escrivia en castellà, però la revista 'Vida' era un antídot. Va començar en castellà, però el primer titular era "Déu vos guard", tot i que el text en castellà. Després es van anar introduint poesies en català, algun article... finalment, se'ns traduïen els articles al català i ja se'ns feien cursets en la nostra llengua i es va anar normalitzant.

En els esports també hi va deixar empremta. Quina era la seva disciplina predilecta?

El meu germà, al cel sia, era un molt bon atleta, era campió estatal de llançament de martell. Vaig ser un dels fundadors del CAI amb uns quants companys. M'agradava molt el futbol, però les cròniques les feia sobretot d'atletisme.

Tot l'esport el veia en viu i feia la crònica a mà.

Sí, hi havies de ser i demanar les dades a l'àrbitre. El meu germà va arribar a competir en proves internacionals. Recordo que competia amb aquell famós, el Miguel de la Cuadra-Salcedo. Jo escrivia a la revista d'esports d'Acció Catòlica.

I la passió pel circ, d'on neix?

Hi havia un parell de circs que venien a Igualada. El dels germans Amorós i el d'un italià, Silvestrini. Es feien la competència per cada Festa Major d'Igualada, a mitjans dels 40. Van decidir fusionar-se per pagar un sol impost a l'Ajuntament. I va sortir Hnos. Amorós-Silvestrini i va durar 30 anys fins que van morir els germans. Els Amorós, en principi, no en tenien ni idea de circ, però en el negoci que tenien els hi van donar com a penyora un circ i se'l van haver de quedar. 

Venien cada any per Festa Major ells. Ja en vindrien d'altres, però ells no fallaven mai, cada any, Amorós-Silvestrini ja eren part intrínseca del programa de Festa Major. El pare em portava al circ cada any i quan vaig saber que hi havia una revista anomenada 'Circo' -amb un tal Jordi Elias de director, que no era parent meu, però- vaig demanar ser el corresponsal. I així va ser, jo enviava les cròniques a la revista. Era una revista important, com ara hi ha la 'Zirkòlika', de la que en sóc corresponsal.

Com va canviar el món circenc aquests anys? Era una foto fixa?

Ja sabíem més o menys què anàvem a veure. Les figures del circ eren molt famoses, ja sabies qui aniries a veure. Recordem molt a la Pinito del Oro, una trapezista, però tots els seus elements, tant pallassos com funambulistes eren molt bons. Ara la referència que tenim és el Cirque du Soleil, però més aviat és una marca, no saps quins són els noms dels seus artistes. Per aquells que ens agrada el circ d'abans, no ens acaba de fer el pes, és el circ del segle XXI. Estàvem avesats a les feres, per exemple. Sabíem de memòria el que venia: "Buenas noches, respetable público, la empresa Hermanos Amorós-Silvestrini se complace de presentarles un espectáculo de circo y fieras...". Venia el que portava lleons o tigres. El locutor Joan Armengol entrevistava un domador dins la gàbia dels lleons! I també recordo que va entrevistar la Pinito del Oro sobre un trapezi... quan es van tornar a trobar, molt temps després, parlant per telèfon, publicat a 'Zirkòlika' per idea meva, l'Armengol deia "no saps la por que vaig passar allà dalt".

Ja ha anat a veure 'Messi 10'? El circ de feres queda en desús...

Se n'ha fet un gra massa amb això de les feres. Els domadors viuen de les feres i per això les tenen molt i molt cuidades. Aquests animals estaven tractats amb molt de detall, no crec que es pugui parlar de maltractament. El festival de circ més important d'Europa, a Montecarlo, encara s'accepten animals. Els circs van començar així. Pel que fa a l'espectacle del Messi, sí, és un espectacle, però no és el circ que teníem. Els llums, la música, acròbates molt bons, sí, però el Cirque du Soleil no té figures. Com s'ho hauran fet per tenir un acord amb el Messi per posar el nom a l'espectacle? Un 'quid pro quo', es donen nom mútuament. La gent surt molt contenta, això segur.

Com canvia el registre d'una persona que escriu durant la dictadura a quan s'escriu amb llibertat de premsa?

Hi va haver un canvi, clar, amb la democràcia. Va aparèixer 'La Veu de l'Anoia' i va ser com un revulsiu. El 'Diari d'Igualada' tenia els paràmetres del Movimiento. Jo vaig voler ser part dels nous temps. Durant el franquisme, sobretot, t'autocensuraves. Amb la revista 'Vida', Mossèn Còdol era molt murri i hi havia maneres d'esquivar la censura, però ens la van tancar un parell de vegades. Una vegada per promoure el català a l'escola. Hi havia temes que ja sabies que no els podies tractar o només enfocar des d'una perspectiva molt personal. 

Què hauria volgut escriure i no va poder per les circumstàncies d'aquell temps?

Molts, és clar. El referèndum que va organitzar el règim als anys 60... tot estava pensat perquè la gent anés a votar 'sí', hi havia pressions, te n'adonaves que hi havia poca cosa a fer perquè no serviria i t'acabarien picant el crostó.

No només hi havia una situació de repressió política, sinó també social. L'arribada d'immigrants a barris on no hi havia serveis com la va viure?

Des de la revista 'Vida' vam fer campanya per ajudar a aquests col·lectius. Mossèn Còdol per exemple va promoure els pisos que encara porten el seu nom, amb una cooperativa. La revista anava mantenint la campanya, també campanyes contra la fam. Avui en dia, ja hem vist com hi ha governs que regalen pisos als bancs i als fons voltor. 

Quan acaba el període franquista hi ha una crisi econòmica molt forta. 

Va caure un sector històric com el punt, molta població es va poder ressituar en nous sectors, però el cert és que sí, la gent les va passar molt magres.

I tot aquest temps, un tren que encara tarda 1 hora i 40 minuts per arribar a Barcelona.

Jo ja no l'agafo gaire, perquè els meus fills tenen cotxe. És un peix que es menja la cua: hi ha poca gent que l'agafa, per això no hi ha hagut mai pressa per fer-lo més ràpid. I si fos un tren que anés ràpid, molta gent l'agafaria. Els nois agafen un cotxe i ja pot pujar la benzina, ja, que tornen a l'hora que volen. 

 

 

 


1 Comentaris

R

Ramon Vergés Vidal

IGUALADA

27 de desembre 2019.18:15h

Respondre

La meva felicitació al Josep Elias per aquest guardó mes que merescut.... ENHORABONA.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic