Marc Talavera: "Les roselles poden ser tant o més bones que l'enciam per al consum"

Què és el col·lectiu Eixarcolant?

Una associació creada per donar a conèixer els usos tradicionals de la vegetació. La tesi doctoral que estic desenvolupant va precisament sobre aquest tema. Alguns som biòlegs, però la majoria tenen un altra formació, i ens uneix la convicció de recuperar els usos tradicionals de la vegetació com a eina per transformar el model agroalimentari. Fem divulgació i recerca sobre aquest camp i fomentem que aquests productes arribin (de nou) al consumidor.

D'on ve aquest interès per les plantes?

Sempre he estat vinculat al camp, la meva família ve de la zona d'Agramunt, els meus pares em van mostrar el valor de l'entorn rural, bona part del mèrit és seu. Alhora he fet biologia i sempre m'han interessat aquestes plantes que feia servir la gent gran i com es podrien recuperar.

I per les males herbes?

A mesura que vas coneixent les plantes se't desperta la curiositat de saber per a què s'utilitzen, més enllà de saber-ne simplement el nom. Records d'infància en què la gent gran m'explicava tota mena d'històries d'abans, converses familiars, i remeis casolans de ben segur que hi han contribuït. Per exemple, agafava la bicicleta i anava a parlar amb una veïna, la senyora Lola, i essent un marrec descobria un món que a les universitats (malauradament) pràcticament no s'explica. Havia de donar a conèixer aquest patrimoni cultual: la vegetació silvestre té molts més usos dels que ens pensem.

Aquesta denominació de "males", per què? Quan es perden aquests sabers populars?

Sempre l'han tingut aquesta denominació, però alhora també tenien els seus respectius usos. Per exemple, les arrencaven d'un camp de conreu, les eixarcolaven, perquè on hi havia blat no hi havia pas de créixer herba, però no les llençaven sinó que les guardaven per a altres usos (per a  un remei, per menjar, o per donar als animals). En un context els colitxos (Silene vulgais) poden ser mala herba... però aquests mateixos colitxos poden servir per fer una truita boníssima.

El coneixement es va perdre sobre els anys 60 i 70. S'havien fet servir sempre, però durant la post-guerra, amb les carències i la fam que hi havia, per a molts es van convertir en una necessitat. Quan van passar els pitjors moments, el record d'aquestes plantes evocava la misèria i per tant, anar-les a cercar "feia de pobre". Els avis ho van deixar d'explicar a les generacions més joves i alhora les generacions més joves no hem volgut escoltar el poc que ens explicaven. Finalment, la migració a les ciutats va acabar de desvincular molta gent d'aquest coneixement. La cadena de transmissió oral que havia funcionat durant segles s'havia trencat.Quins usos poden tenir?

Usos alimentaris, usos rituals, usos medicinals o ,fins i tot ,de jocs. Moltes joguines dels petits eren amb plantes silvestres. La construcció d'objectes o la cosmètica també eren altres usos importants

Són plantes domesticades o domesticables?

Es tracta d'unes plantes que creixen de forma espontània. Tradicionalment, la gent simplement la recollia, en un entorn rural on no hi havia dificultats de trobar-les i sense herbicides. Ara, amb la població concentrada a les ciutats és molt difícil tenir a l'abast aquestes espècies, i encara més tenir la certesa que es recullen en un espai sense fitosanitaris. Actualment, tocant de peus a terra, seria més lògic i possible tractar de conrear aquestes espècies, i no pas recollir-les dels marges. I evidentment que això seria possible, i ,a més a mes ,la intervenció agronòmica seria mínima, només cal afavorir les condicions perquè puguin créixer. Tindríem doncs uns cultius extremadament sostenibles, i evidentment, també econòmicament viables.

Com és lògic, la gent se sorprèn. Parlem d'una espècie coneguda: les roselles, de les quals tot s'aprofita. De fet, una de les conclusions de la primera Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades, celebrada ara fa un any, és que aqueste espècies són tant o més bones com les de consum més habitual, com l'enciam, per exemple. I és que, a més, cultivar roselles és molt fàcil. Si poguéssim saber de totes aquestes espècies quines són les de condicions adequades per al seu cultiu aconseguiríem desenvolupar cultius amb un alt valor ecològic i que servirien també com a element dinamitzador del sector agrari.

Per al tema enriquir el sòl durant el guaret, poden servir?

Les papilionàcies per exemple estan adaptades a créixer en terrenys poc fèrtils i poden nitrogenar el sòl.

Quines són les males herbes que es fan servir aquí i quines es descarten?

Els usos depenen de les cultures. Els espàrrecs mai s'havien fet servir per menjar a la comarca, i el seu ús va arribar amb els immigrants del sud de la Península Ibèrica. Tanmateix, actualment és potser l' única espècie silvestre que la gent encara recull. El llúpol, per exemple, tampoc s'utilitza excepte per a la cervesa... a França, en canvi, també és un aliment molt apreciat, com si d'espàrrecs es tractés.

Són uns coneixements que varien molt en funció del territori i també en funció dels gustos i necessitats de cada casa, i per tant estan molt fragmentats. Hem recollit fins a 10.000 registres d'ús diferents d'aquestes espècies, i la meitat d'aquests ens els han explicat només un 5% de persones amb les quals hem parlat. I són persones grans ja...

Hi ha diferències entre els nutrients d'aquestes espècies i les que conreen i consumim habitualment?

Hi ha informacions poc fonamentades i altres estudis més seriosos, i cal mirar sempre d'on prové la informació. Cada planta és un món, i també depèn de les condicions en què ha crescut, però sí que és cert que moltes tenen una composició nutricional molt interessant.

Hi ha pobles que no han arribat a l'agricultura. En base a recollir aquestes herbes i la caça es pot viure en condicions?

Fins al Neolític es vivia així. Les plantes es van domesticar i cultivar, i ara tenim productes com l'escarola que poc s'assemblen al seu ancestre silvestre. Són espècies (les silvestres) que poden créixer amb facilitat en molts indrets, però cal anar en compte on recollir-les, no s'hi val en un camp ensulfatat o en un polígon industrial. Tanmateix, estan molt més a prop nostre del que ens pensem, per exemple, el dia de la jornada farem una sortida etnobotànica just a l'altra banda del riu Anoia i podem recollir unes 40 plantes útils.

Una recomanació gastronòmica.

Quelcom molt típic d'abans, per exemple, una truita de colitxos. Broten a la primavera, amb unes mates espesses, i tenen un gust excel·lent. Només cal saltejar-los a la paella amb una mica d'oli. També podem fer una amanida amb les flors de roselles, malves i boratges, acompanyada de fulles de xicoies i cosconilles, que són dolcíssimess. O una truita d'ortigues, una melmelada d'aranyons, o una sopa de farigola, ipodríem seguir i seguir.

A part de friki... què més li han dit?

"Això us menjareu?". Hi ha incredulitat però també desconeixença. El nostre repte és fer conèixer aquestes espècies i els seus usos, i que no sigui exclusiu de cap col·lectiu en particular. Només així es podrà recuperar com quelcom normal, que és, al cap i a la fi , el que havia estat durant segles. Incidim en aquests usos per recuperar i millorar el model agroalimentari. És important que s'incorpori a la dieta amb naturalitat. Són aliments com tots els altres que hi ha al supermercat, alguns t'agradaran i d'altres no, senzillament tindrem un ventall més ampli per incorporar a la cuina.

Estem en un moment en què el medi natural sembla estar en constant amenaça. I aquestes plantes?

A Catalunya tenim una gran biodiversitat vegetal. En molt pocs quilòmetres de distància veiem uns canvis de paisatge enormes. No som els tròpics, però tanmateix tenim molta diversitat vegetal i per tant moltes d'aquestes plantes són útils. Només a l'Anoia, hem documentat més de 250 plantes silvestres que s'empraven per a usos diversos. De varietats agrícoles tradicionals, hem recollit informació de 580. El que està realment en perill són els usos i el coneixement associat a aquestes espècies, i alhora el paisatge i entorn natural on creixen. Cal, sens dubte, valorar aquest territori increïble que ens envolta.