Ha escollit un títol que parla de "silenci". Quines connotacions té i per què aquest títol?

Trencar el silenci és imprescindible en tots els sentits. En clau repressiva, sobretot en com s'ha invisibilitzat les dones preses polítiques del procés. Volia remarcar el paper de la dona aquell 1 d'octubre. Evidentment, parlem de trencar el silenci repressiu, però també dels silencis personals. Hi ha el silenci en el món de la política, però també el de quan pateixes l'assetjament o una malaltia.

El seu cas va posar de manifest que hi ha també masclisme en l'àmbit de l'esquerra independentista. Era un àmbit on era més rar o més difícil de creure?

No. Era plenament conscient que podia passar i ara ho entén més gent. Totes les dones poden patir assetjament masclista i tots els homes el poden exercir en algun moment, perquè la societat és masclista. És així i se n'ha de parlar. Per la meva part, puc dir que treure-ho a la llum m'ha empoderat. Denunciar-ho empodera a moltes dones.

Hi ha un corrent d'opinió que defensa que els països amb "lideratges femenins" (Nova Zelanda, Finlàndia, Taiwan, Islàndia) han gestionat millor la problemàtica de la pandèmia. Hi està d'acord?

Les dones tenim una manera de fer política. Hi ha més empatia, hi ha la sororitat. Posem les cures al centre. Pot ser que els països amb lideratges femenins hagin tingut més encerts; l'altra cara de la moneda és l'Estat espanyol, amb un lideratge masculí i uns militars com a portaveus d'una situació d'emergència sanitària.

El pròleg i l'epíleg de 'Trencar el silenci' els escriuen respectivament Marta Rovira i Tamara Carrasco. Per què les va triar a elles, entre les represaliades i exiliades del procés?

En el cas de Marta Rovira, sé com es va implicar en el referèndum, és una de les persones que el va poder fer possible. Va ajudar molt a l'1-O. Entre els diferents partits, va crear unes confiances que en el moment clau, quan tot queia, van permetre refer la unitat i avancéssim de nou. Crec que no es valora prou el paper de Marta Rovira. Pel que fa a Tamara, representa com ha patit la ciutadania la repressió. Totes dues són amigues meves i exemplifiquen com han patit les dones la repressió. En el moment que detenen a la Tamara, es parlava molt de la detenció "de CDRs". Vaig ser una de les que va dir: "es diu Tamara", perquè no era un número més. Les víctimes tenen noms.

Pel que fa a l'1 d'octubre, la CUP estava fora del Govern. Es va fer possible el referèndum, però després de la mobilització per aquella jornada, es van fer les coses malament? Hi hauria d'haver hagut més implicació?

La implicació hi era, no en va, dies abans, el 20 de setembre, teníem a la policia volent escorcollar la seu de la CUP. La cosa és: el 3 d'octubre hi havia milions de persones al carrer i no vam saber liderar aquest potencial, quan la gent estava disposada a més. Crec que vam fer el nostre paper: animar a la desobediència civil, defensar els col·legis, però amb el 3-O no es va continuar.

Però la CUP havia donat suport a una moció de confiança al president Carles Puigdemont. No hi havia coneixement de quina estratègia tenia el Govern per implementar el resultat del referèndum? No s'havia treballat els mesos anteriors, per fer efectiva la independència i els reconeixements?

En primer lloc s'havia de guanyar l'1-O. I es va fer. Al carrer, als col·legis i fins i tot en l'apartat tecnològic, ja que el sistema de votacions va funcionar. Aplicar el resultat no es va poder fer davant les amenaces de violències i morts per part de l'Estat espanyol. Els líders van preferir protegir la ciutadania.

El llibre està fet des d'una òptica política, però sobretot emocional. Com es traslladen aquestes emocions a l'expressió escrita?

El fet personal és polític. Feminitzar la política també és parlar d'emocions. Per això reivindiquem els lideratges femenins, que són més dialogants. Polítics, en definitiva, que no siguin robots.

Hi ha també un altre aspecte del qual parla, com és els darrers moments amb la seva mare. També la problemàtica que té amb l'esclerosi múltiple. Com es compaginen aquestes qüestions personals amb estar a primera línia política?

És una qüestió que també ens pertoca massa sovint a les dones, vetllar pels familiars en els seus darrers anys. Una tasca que moltes vegades es deixa a dones amb sous precaris, sense papers. Tant d'aquestes qüestions com de malalties com l'esclerosi -una malaltia minoritària i autoimmune- se'n parla poc i posar-ho sobre la taula en aquest llibre és una manera de fer-les visibles.