Mireia Rubio: "Viatjant he entès que el món només es pot canviar des de la tendresa"

Ha tardat vuit anys a fer una altra novel·la. Què ha passat?

La maternitat. Vaig haver de fer una parada tècnica. De fet, ja hi estava ficada l'any 2007 en aquesta, però el meu entorn ha canviat i el món també. L'he anat refent, perquè encara que el problema al Mediterrani continua, ara és d'una altra manera. El personatge segueix sent víctima d'un naufragi, en el que em vaig inspirar en un cas del 2006, però els fets acaben en un naufragi també el 2015, en aquest cas a Sicília.  A la novel·la s'hi ha incorporat temes intemporals, però va arribar el moment que volia que es publiqués.

La promoció de la primera novel·la, 'El abrazo náufrago' va durar dos Sant Jordis, i també era complicat mantenir el ritme perquè la narrativa requereix constància. M'era molt més fàcil, i ho vaig fer, escriure contes, que no impliquen aquest esforç tan maratonià. Per desencallar 'El tiempo del negro' va ser decisiu un viatge a Cadis.

I aquí entra el micromecenatge. 

Sí. Ho vaig intentar via concurs literari, però com que no va ser així, he optat pel micromecenatge, no volia tornar a fer una coedició.

Quin és el problema de les coedicions?

Les editorials no compleixen la vocació de l'editor. Potser és que no tenen els mitjans, però no saben acompanyar l'autor. Sé que la feina de l'editor no és fàcil, però amb l'autoedició depenia més de mi i he pogut engegar una campanya col·lectiva que ha significat més promoció. També m'he adreçát a entitats com Stop Mare Mortum, que vetllen per acabar amb la sagnia que hi ha avui en dia al Mediterrani. Els beneficis de la novel·la aniran destinats a associacions que defensen els drets humans.

Ara queden 35 dies de Verkami i voldria que els diners que aconseguim de més de la quantitat mínima -2.300 euros per a 500 exemplars- serveixin per augmentar les recompenses als mecenes o obtenir més fons per les associacions.

Desaconsella fer coedicions?

En una coedició fas una inversió econòmica, aportes uns diners i esperes que l'editor t'ajudi, i l'editorial es queda els teus drets i hipoteca la teva obra durant molts anys, la immobilitza i no la gestionaràs tu. No m'hi volia arriscar de nou. Altres companys que han passat pel mateix m'han refermat en la idea. Amb l'audoedició depenc de mi mateixa, només he requerit una agència literària, que han respectat els meus ritmes. 

Com a periodista treballa en català, però com a novel·lista escriu en castellà? Són compartiments diferents?

La meva veu literària és en castellà. Al meu fill li parlo en català i estimo la llengua, però no crec que disposi de la riquesa lingüística per escriure narrativa. La memòria de la meva infància i com em parlaven els meus avis és en castellà i recorro a aquests passatges per escriure.

A 'El abrazo náufrago' hi havia un viatge i en aquesta nova obra també es tracta de "naufragis" i sobretot de viatges, d'odissees, de canvis de terra.

He tingut la sort de poder viatjar molt. La meva maternitat ha estat més tardana per això. El coneixement de l'altre m'ha ajudat a entendre que som iguals i que les diferències són poques. El viatge és narratiu i, sí, parlo de petits conflictes. El fet és que viatjant a països empobrits, que és on més he anat, és on he après coses. Com el que em van dir a Nicaragua: "per ser efectius, hem de ser afectius". Parlo de l'amor, no només de la relació de parella. Viatjant he entés que el món només es pot canviar des de la tendresa.