'Lana de mamut', però el mamut està extingit. És el nom d'un dels relats? Per què aquest nom?

El mamut és l'origen d'aquest projecte. Tot va començar en una meditació, fent ioga. Vaig entrar dins d'una cova i em vaig sentir a prop de les pintures rupestres. Seguint el fil d'aquesta intuïció que em semblava important per a la meva creativitat –perquè per mi la meditació també és una porta- vaig trobar un article al 'National Geographic' de l'any 2013 que parlava d'una investigació recent que defensava que moltes de les pintures rupestres d'Espanya i França havien estat obra de dones.

Un arqueòleg anomenat Dean Snow basava el seu estudi en les marques de mans i dits trobades a les coves. En un moment que estem recuperant la genealogia històrica femenina per reivindicar les dones oblidades que ens han deixat un important llegat cultural, polític, filosòfic, social... em va semblar clau remuntar-me fins a les primeres ancestres i artistes. A més tot va venir rodat. Vaig trobar una llegenda sobre la pintura d'un mamut que hi ha a la cova asturiana del Pindal. L'havia visitat fa força anys i em va deixar un record impactant. Tenia pendent fer-li un relat. Crec que és l'única pintura de mamut que s'ha trobat a la península Ibèrica. I li dedico el primer relat que es titula "Mamut tumam", on tracto la violència masclista. Lana de mamut és el títol del llibre en referència al cabdell des d'on començo a tibar per escriure.

En aquesta ocasió no és una novel·la, sinó que el llibre conté un recull de relats. Amb quin dels dos formats, el conte o la narrativa, es queda?

De fet en aquesta ocasió, no són només contes, sinó que també he optat per escriure reflexions literàries, com introducció abans de cada relat. Ha estat com un experiment. Volia fer una sèrie de contes de diferents gèneres per tal de posar-me a prova a mi mateixa; saber si era capaç de canviar de registre (provar amb l'erotisme, la intriga, l'acció...). També volia deixar sobre el paper algunes qüestions, per fer còmplice a qui llegeixi els contes que al mateix temps que faig ficció estic fent un exercici de recerca. Em faig preguntes igual que ho fan les protagonistes –perquè la majoria són dones- en un moment vital, de creixement. Els cinc contes d'aquest projecte m'han sortit llargs, però m'he trobat còmode en aquest format. M'agrada la narració i necessito ser una mica extensa per mostrar la vida interior dels personatges. Crec que podria convertir algun d'aquests relats en novel·la, amb més temps. La novel·la és un gènere apassionant i segur que hi tornaré, però requereix un ritme de dedicació diferent. Els cinc relats de la segona part del llibre ("Antiguas hebras") són força més curts i els tenia escrits de fa temps, però els volia publicar en un marc adequat. Crec que s'ho mereixien.

A 'Lana de mamut' es pregunta també per qüestions com d'on sorgeix l'anhel d'escriure. Bé, d'on surt, té la resposta?

M'he fet la pregunta de moltes maneres! I no he trobat una única resposta, la veritat. El meu anhel d'escriure neix de la necessitat d'expressar la vida que va per dins, les històries que trobo al meu voltant diàriament, que em criden l'atenció i que tenen algun missatge que em demana transmetre "lo que cuenta" que és el meu 'leitmotiv'; neix de l'ambició de fer-ho de manera atractiva per atrapar també a la lectura, amb el desig de commoure el món interior dels altres i que visquin intensament aquesta estona d'evasió i de llibertat (per mi ho és). Hi ha un anhel de comunicació amb paraules que semblin noves, que penetrin en el pensament, en l'emoció... I sobretot, hi ha un anhel íntim de recerca i de coneixement.

És periodista. Què és més fàcil el registre periodístic o la narrativa? El conte queda en un punt mitjà? I l'assaig?

El registre periodístic és més fàcil d'aprendre. Està basat en rutines i en una estructura informativa. Una altra cosa és el criteri periodístic, eh!, i que per mi està vinculat al compromís amb la veracitat informativa, l'ètica periodística, el tractament de les fonts, la pluralitat, la vocació de servei... Però l'ecologia de la informació és cada vegada més un repte. Vull dir que no és fàcil fer bon periodisme. Però m'apassiona més el repte de fer literatura. Sigui conte o novel·la. Crec que és força més difícil que en periodisme, aconseguir un estil o una veu pròpia. Jo podria deixar de fer de periodista i dedicar-me a vendre croquetes -com diu una de les protagonistes- però mai podria deixar de ser escriptora. A l'assaig li estic començant a prendre mides... En les reflexions d'aquest llibre hi ha una mica de voluntat, però no ho és ben bé.

A 'El tiempo del negro' parlava d'una qüestió d'actualitat punyent, com la immigració. Amb els contes és més evasiva, o ha pogut deixar constància del moment actual?

Hi ha actualitat, sí. Jo crec que no sabria escriure al marge del que em preocupa i fins i tot del meu compromís social. En aquesta obra hi ha contingut feminista i també crítica sobre la situació mediambiental que estem generant (ecofeminisme).

La primera obra publicada, el 2008; la segona vuit anys després; la tercera, quatre anys després... el 2021 tindrem una nova aventura literària de Mireia Rubio, seguint aquesta progressió?

No ho havia pensat! Però el 2021 m'agrada molt. És un número que com el 2019 em motiva o sigui que potser sí que m'ho he de plantejar com a fita per un nou projecte.