Mònica: “O m’hormonava o em suïcidava”

Què se sent quan vius la transsexualitat?

Bé, és una cosa que és molt difícil d'explicar, com si el teu cos no fos el teu, com que et mires al mirall i no et veus a tu, veus una altra persona, el cos d'una altra persona i dius: què està passant aquí? No pot ser...

És com una contradicció, no?

Sí, tu saps que ets una noia però veus el cos d'un noi i dius: això no pot ser, aquí està fallant alguna cosa. I, és clar, des  que t’adones del que et passa fins que dónes el pas, passen molts anys, moltes coses i ho passes molt malament.

"Dels 7 als 9 anys em vaig adonar que el nom que tenia no m'identificava, no era el meu nom"

Recordes quan i com vas ser plenament conscient de la teva transsexualitat? És a dir, en quin moment et passa això que expliques, que et mires al mirall i no et reconeixes….

És que va anar a temporades. Dels 7 als 9 anys em vaig adonar que el nom que tenia no m'identificava, no era el meu nom, aquí ja vaig decidir quin seria el meu nom. I, a partir dels 13, quan et surt la barba dius: què està passant? Això no és meu! Em deprimia, tenia depressió cada vegada que m'havia d' afaitar. Pensava, per què he de fer això, si això no és meu, no em correspon? I quan ja vaig saber i acceptar el que em passava va ser poc després de fer els 25 anys. O sigui, va ser per etapes.

Per exemple, jo amb 7 anys jugava amb nines i la gent m'ho retreia, em deien "ets un nen, no pots jugar amb nines, així juguen les nenes", i clar, dius aquí hi ha alguna cosa que no va bé. Ho vas descobrint a poc a poc, sí que és veritat que hi ha gent que diu: ara, i és ara, però en el meu cas ho vaig anar descobrint a poc a poc. Amb 15 anys em volia pintar les ungles i ho vaig comentar a certa persona i em va dir "si fas això et deixo de dirigir la paraula, seràs un marica de merda..." i ja vaig dir, d'acord, ho he d’ocultar, amb 15 anys ja volia 'sortir' però em sotmetia  que un m’insultés, un altre em pegués ...

És què l'adolescència potser és la pitjor època en aquests casos …

Sí, a més, ja fa 11 anys des que jo tenia 15 anys i tampoc és el mateix que ara, ara la gent ho pot entendre o ho pot arribar a comprendre, no és el mateix.

Què és el que et fa estar tan segur que vols donar el pas?

Més o menys abans de decidir-ho ja portava mig any deixant-me els cabells llargs, mig any o vuit mesos. I, el dia en qüestió, estava al gimnàs, estava fent peses, com no. I, de sobte, em mirava al mirall mentre feia peses, i quan em vaig fixar en mi, en la persona que tenia al davant vaig dir: ja sé el que he de fer. Em vaig posar a plorar fent peses, no perquè em fes mal, sinó perquè la persona que estava veient no era jo, era... no ho sé. Al cap d tres mesos em vaig començar a hormonar, em vaig començar a fer el làser a la cara, vaig començar a pintar-me les ungles… Així que quan me’n vaig adonar va ser un dissabte a les cinc de la tarda fent peses, aquí ja vaig saber el que havia de fer. Ni més ni menys.

Llavors què és el primer que fas?

Em vaig començar a informar. Vaig estar buscant a on havia d'anar, qui eren els metges… Primer vaig anar a la metgessa de capçalera i li vaig demanar hora per al psiquiatre i tal, i després em vaig assabentar que era ella la que m'havia de donar el volant per anar a Barcelona. Llavors, ja vaig començar a anar a la UTIG (Unitat de Trastorns de la Identitat de Gènere) i després vaig continuar per una altra via dins de la Seguretat Social, però sense haver de passar pel psicòleg, ni pel psiquiatre, que era el que volia evitar perquè primer vaig passar per una psicòloga i em va dir "no deixaré que t’operis", i a mi una psicòloga no em pot a jutjar. Així que vaig anar per l'altra via i ja està.

"Abans morta que tornar enrere. Mai he dubtat, mai"

 Alguna vegada has dubtat de la teva condició transsexual? Alguna vegada has dubtat de fer aquest pas?

No, mai. Abans morta que tornar enrere. Mai he dubtat, mai. La gent sempre em preguntava si estava segura i jo sempre he dit que sí, mai he dubtat. I la meva mare un dia fins i tot  va dir al meu pare "la teva filla mai tornarà enrere". Em van dir totes les coses dolentes que em podien passar i m’era igual, jo seguiré endavant, ni que m'hagués costat la vida, hauria seguit endavant, mai no hauria parat.

Com ho vas acceptar?

Al principi no ho acceptava, és a dir, sabia que possiblement era això però jo no ho acceptava. Podia ocultar-ho, podia no fer-hi cas, em convencia a mi mateixa que eren paranoies meves. I quan arriba el moment dius: és això, no hi ha altra cosa.

I com et sents en acceptar una cosa de la que tu mateixa volies convèncer-te que no era veritat?

Feliç. En aquell moment ja sóc jo mateixa, ja sé de què em vénen molts problemes o, no sé, formes de comportar-me i ja està. Em vaig sentir feliç, em vaig sentir alliberada, em vaig sentir jo mateixa. Encara no havia començat amb el tractament, tenia l'aspecte que tenia, però bé.

"Seria cap al juliol quan ja portava roba de noia, sostenidors amb farciment, anava afaitada i super maquillada"

En quin moment fas el pas i decideixes mostrar-te, sortir al carrer, tal com ets?

Quan em vaig adonar del que em passava i ho vaig acceptar seria febrer, i seria cap al juliol quan ja portava roba de noia, sostenidors amb farciment —ara ja no em fa falta—, anava afaitada i super maquillada... Va ser uns sis mesos més tard. Ja feia dos mesos que prenia les pastilles i vaig dir: cal sortir al carrer amb vestit i tot. Em va costar molt.

Com és el primer dia que surts al carrer així?

Bé, jo per sort com que visc en una urbanització gairebé no hi havia gent, però igualment et fa cosa que et vegi algú, que diguin alguna cosa estranya... Però bé, quan portes una estona pel carrer dius: passo de la gent, ¿volen insultar-me? ja m'havien insultat, m’és igual. Segueixes endavant.

I com és aquest període de temps, mentre et fas el tractament fins que ja comença tot a agafar forma?

Bé, per una banda et comences a fer el làser a la cara i la gent ja et pregunta coses: "què et passa a la cara, tens ferides?" Què els dius? No sé, et trobes en un punt en què no et mostres com un noi ni com una noia, intentes estar al mig. Comences a utilitzar roba de noia, pantalons, samarretes… però calçat de noi encara... Ets en un punt que no saps exactament el que vols mostrar. Bé, sí que ho saps però no saps com fer-ho. És clar, la cara és completament negra per la barba, no tens encara els trets facials per les hormones, i clar, dius: com em comporto, què faig? És una situació dura. Fins que arriba el moment i ja completament t’oblides del passat i cap endavant.

 "La gent ho accepta si és una altra persona i no és del seu entorn"

Qui és el teu primer confident, a qui ho expliques per primera vegada?

Al meu millor amic. Bé, el meu ex millor amic... Era una amistat d’11 anys i,li  ho vaig explicar  i, bé, va ser una mala idea.

Va ser una mala idea?

Sí. Perquè va deixar de parlar-me, va deixar de quedar amb mi, els seus amics em deien el mateix, em va començar a recriminar coses: que no li havia donat temps perquè ho entengués —portava ja set mesos quan em va dir això—, em deia que havia canviat molt i feia quatre mesos que no em veia en persona... Però bé, això m'ha passat amb tothom.

"Els amics van desaparèixer i la família, bé, la família propera ho entén i els altres no ho saben"

O sigui, en general t'has trobat que quan ho expliques, la gent no ho accepta.

Sí, o sigui, la gent ho accepta si és una altra persona i no és del seu entorn, si és del seu entorn la gent ja no ho entén. O t'insulten, o t'ignoren, fan com que no existeixes, t'insulten i et diuen que les coses segueixen igual... 

Però en realitat no...

Mira, tenia dos amics, que van ser els següents als quals ho vaig explicar i un em va dir "em fa fàstic el que estàs fent però et tractaré igual". I després, estàvem sopant en un restaurant i vaig dir: fem-nos una foto, i em diu "no, no, jo amb tu no em faig una foto". I aquí ja és quan vaig dir, val s’ha acabat. I el segon noi, aquests nois són d’aquí, de per Igualada, em va dir "és que els meus amics no volen que vinguis amb nosaltres i no vull que em vegin al carrer amb tu. No podem sortir de festa i si sortim ha de ser a un lloc tancat on no hi hagi gaire gent ". El pitjor és que et diuen "sí, sí, jo ho entenc", però quan comences amb la medicació ja veuen que és de debò i és quan tot se'n va a la merda. Tot. Amics de la infància… Quan ho vaig explicar a un em va dir "això no pot ser, és mentida, tu no pots fer això". Altres et comencen a parlar només per vici, per riure’s de tu, per dir "mira que malament li va", o t'agreguen al Facebook només per veure les teves fotos i riure...

O sigui que a mesura que ho vas explicant et desanimes …

Bé, et desanimes per aquesta part però d’altra banda, doncs mira, els oblides. Creu i ratlla i ja està, i si alguna vegada cal tornar a parlar t'ho penses. És així.

Així, el teu entorn més proper reacciona malament…

Amics i coneguts malament. No tinc amics. I coneguts en tinc algun, però clar, com són amics de l'altra persona diuen "qui és més important, ella o ell?" I al final sempre és ell, ella no existeix. I la meva família, bé, la meitat no ho sap, perquè com viuen fora de Catalunya i vénen un cop cada tres anys és que ni m’hi he molestat. I l'entorn familiar proper, bé, els va costar una mica, no s'ho volien creure… O sigui, els amics van desaparèixer i la família, bé, la família propera ho entén i els altres no ho saben.

Has tingut problemes a l'escola, a la feina…?

Jo estic estudiant, i al col·legi no hi ha hagut problemes. Potser algun comentari, moltes preguntes... Però no eren preguntes ofensives, potser massa curiositat.

Per tant, pel que em dius, la teva vida canvia completament...

Sí, perds amistats, perds el contacte amb la gent, perquè, o no ho volen entendre o et volen fer mal, o sigui, creu i ratlla. Esborrar números de telèfon, esborrar el Facebook, l’Instagram… ho esborres tot i comences de zero, és el millor. O sigui, perquè la gent de veritat vulgui estar al teu costat és millor començar de zero.

"Jo sé de gent que fins i tot li han dit que té esquizofrènia... Si l'especialista no està al cas sobre aquest tema, ¡surt corrent de la consulta!"

Quins diries que són els majors problemes amb què s'enfronta una persona transsexual?

Potser  sentir-se rebutjat per amics, coneguts. O sigui, alguna vegada que vas al metge i et mira amb cara de fàstic. Abans de tot vaig estar parlant amb una psiquiatra i li vaig explicar tot per sobre, i el que va fer la psiquiatra és mirar-me amb cara de fàstic i esborrar tot el que tenia escrit de mi, com dient, jo no he escoltat res, aquí no ha passat res. 

O sigui, que fins i tot quan vas a buscar ajuda et trobes amb casos de rebuig…

Si no és la persona adequada ho passaràs molt malament. Jo sé de gent que fins i tot li han dit que té esquizofrènia... I si l'especialista no està al cas sobre aquest tema, ¡surt corrent de la consulta! perquè et pot dir qualsevol cosa. Has de buscar ajuda específica perquè sinó reps cops per tot arreu. En el meu cas, per sort, la meva metgessa de capçalera va ser molt comprensiva i tal com li vaig dir que necessitava una delegació per a la UTIG, l'endemà ja tenia la carta per enviar-la. Però sé casos de gent que va anar al metge de capçalera i el van anar enviant a altres llocs, anar-lo derivant d’aquí cap allà, i fins a aconseguir-ho s'allarga molt.

Creus que des de la Seguretat Social s'hauria de proporcionar alguna ajuda més específica?

S'hauria de dir específicament a on has d'anar, dir-li al metge: si ve un pacient amb aquest cas envia’l aquí, directament. Perquè molts metges de capçalera el problema que tenen és que tampoc saben com fer-ho, perquè la meva metgessa de capçalera quan li ho vaig dir no sabia què fer i sé que aquella tarda va estar força temps informant-se fins que va saber on enviar-me, però potser un altre metge no es pren aquest temps.

"Ningú sabia els meus sentiments. No era com qualsevol altra persona que t'explica els seus sentiments"

T'has sentit sola alguna vegada?

Abans de començar la veritat que sí, perquè no ho havia explicat a ningú, ningú sabia els meus sentiments. No era com qualsevol altra persona que t'explica els seus sentiments i el pots ajudar o no. I en part no ho explicava perquè ja sabia el que podia passar. I va passar. I, no sé, intentes comprendre la gent però la gent no t’intenta comprendre a tu. La gent veu que et passa alguna cosa, que no estàs bé, però els és igual. I després quan vaig començar amb l’hormonació ja em vaig quedar sense amics, o sigui que sí, em sento sola. Moltes nits o algun cap de setmana he dit: hòstia, que sola estic... M’he de quedar a casa i en aquest aspecte sí, m'he sentit sola. O un cap de setmana que em vindria de gust anar a prendre alguna cosa, anar al cinema, anar a sopar... Però, amb qui?

¿Costa fer amics sent transsexual?

Això depèn de la persona que vulguis conèixer. Depèn del que pensi l'altra persona, si és oberta de ment… no sé, és una loteria.

Però notes la diferència respecte abans?

Sí, abans, bé, podies començar a parlar amb una persona… Ara et miren de reüll, no saben què dir-te... Sí, costa més, costa més. 

I ja no diguem lligar…

Bé, depèn. Hi ha molts nois que són uns porcs i els posa estar amb una noia trans sense operar. Hi ha un tipus de fetitxe amb aquest tema però a mi, per exemple, aquest tipus de persones no m'interessen. I, a sobre, jo em vull operar, així que no seria lògic. Va en contra del que penso. És com si una noia em diu "jo vull tenir alguna cosa amb tu però has de fer servir això", no, no puc, ni puc ni vull. No passo aquesta línia.

"Abans només m'agradaven les noies, ara sóc bisexual. Una cosa que tenen les hormones és que et poden canviar els gustos sexuals"

Afecta aquest canvi a la teva orientació sexual?

Bé, abans només m'agradaven les noies, ara sóc bisexual. Però va ser pel medicament, una cosa que tenen les hormones és que et poden canviar els gustos sexuals. Sé de moltes noies que són lesbianes i quan van començar l’hormonació els  van començar a interessar els nois, o ja no els  agraden les noies, només els nois. És per les hormones, perquè alteren el teu cos químicament i hi ha coses que no controles. Per exemple, jo feia quatre mesos que prenia les hormones i de sobte em vaig començar a fixar en els nois. Gairebé em poso a plorar, perquè no ho veia possible, a mi no m'agradaven els nois, però ho vas acceptant. Ha estat potser el més dur de tot això, acceptar que de sobte els nois són agradables, són ‘monos’, potser a algun li faria un petó i abans això era impensable.

Coneixes algun grup, associació, que aconselli a les persones que es troben en aquesta situació i  els ajudi a encarar aquesta nova etapa (a Igualada o a la comarca especialment)?

Només a Barcelona. Vaig a l’Espai Obert Trans Intersex, quedem un cop al mes, un divendres, i la gent parla, exposa els seus dubtes, explica les seves experiències i tu decideixes. De vegades es veuen pel·lícules, es veuen documentals... I paral·lelament, hi ha un grup per a pares i mares de persones trans i parlen entre ells.

I t'ha ajudat molt anar a aquest lloc?

Bé, m’ajuda sobretot a expressar-me. Vas traient coses, no hi ha res establert. És un grup d'ajuda, tu vas a parlar, a vegades vas a fer un volt per allà...

Què li diries a algú que es pugui trobar en la situació que tu et vas trobar?

Si pots comença de zero, tant en una altra ciutat com no. Oblida’t del teu passat si de veritat  les persones que en formaven part no et volen a ajudar o no volen  estar amb tu. Començar de zero. Pensa que fa poc a la meva mare li van dir "el teu fill ara és gai", l'hi van dir a la feina… Són coses amb què et trobes contínuament.

A vegades les pressions socials són molt dures …

Sí, molt dures… Per això el millor és començar de zero.

"O m’hormonava o em suïcidava, no hi havia un altre camí. O una cosa o l'altra"

A tu t'estranya el que va passar a finals de desembre amb l’Alan, el noi transsexual que es va suïcidar?

No, perquè jo anava a suïcidar-me, o m’hormonava o em suïcidava, no hi havia un altre camí. O una cosa o l'altra, no pensava tornar enrere, tampoc pensava quedar-me al mig perquè no aguantaria, potser aguantaria un any, un any i mig... I era, o m’hormono o acabo amb la meva vida. I sé de molta gent, moltes noies trans que han viscut el mateix. I, el cas d'Alan va ser per pressions socials, però sé el cas d’una altra noia que tenia parella, la seva parella li va dir "ja no ets la mateixa persona, t’odio", els seus amics també la van deixar de banda... Si no et suïcides per no fer el pas potser et suïcides per culpa de la gent, perquè la gent està allà clavant el dit, et volen fer mal.

Potser en molts casos, la persona que se sent d'un altre sexe ja ho hagués dit des d'un bon principi si no fos per aquestes pressions socials …

Sí, perquè penses, si ho faig què passarà? Què pensarà la meva família?… És dur, depèn de qui estiguis envoltat pot ser molt fàcil o se t’enfonsa el món.