Oriol Solà Prat: "Les novel·les ja no poden oblidar que existeix internet"

Per què aquest títol?

És bàsica, però no senzilla de respondre la pregunta. El detonant és que la primera història, la base, se centra en els estrips. Quan era a la universitat escrivia molt sobre els papers que tenim i estripem, que deixem a alguns llocs. Especulava que podia deixar informació important, com telèfons, comptes bancaris... en papers que hem estripat i que encara es poden llegir, amb temes crucials. Era un assaig: les anotacions, els papers estripats que deixem pel món poden tenir molta rellevància i ens hauria de preocupar. Aquesta era la base, indigerible per a un lector de novel·la. Vaig donar per acabada aquesta reflexió. Al cap d'un temps, vaig veure que hi podia inserir nous elements. Vaig afegir aquestes altres històries. 

Era un escrit anònim sobre retalls i llavors va sortir l'arquitecte. El vaig fer el protagonista i autor dels estrips, i agafant la meva experiència personal d'un viatge a Oslo, vaig situar allà un viatge d'aquest arquitecte. Un relat esponja, que anava integrant altres històries i -finalment- hi vaig afegir una trama d'assassinats.

Una història de 15 anys gairebé

Sí, i no fa gaire apareixia una notícia que un investigador reconstruïa papers triturats per l'Stasi, la policia secreta de l'Alemanya Oriental. El protagonista de "L'arquitecte dels papers estripats" en una situació similar, reconeix en un dels fragments una adreça d'un país nòrdic i decideix fer un viatge. Té una dèria malaltissa amb aquests papers estripats que vol reconstruir, i per això viatja cap al nord i deixa la seva relació de parella. Aquesta relació se'n ressent i aquest és un altre pilar de la història. Que el protagonista la deixi per uns papers, just quan comença una sèrie de crims al barri -un altre tema- fa que també neixi un altre focus d'atenció de la novel·la, la desconfiança.

Moltes novel·les acaben fusionant històries que partien de punts diferents, aquí és al revés?

La manera com he fusionat les trames és també una suma de retalls. No hi ha capítols o episodis marcats. He intentat fer un gran mosaic. Les històries se succeeixen en cada paràgraf. Els espais en blanc al final de cada paràgraf donen pas a un escenari diferent, un dels quatre.

La novel·la parla dels retalls, de papers perduts que poden condicionar la nostra privacitat. La va escriure fa més de 15 anys, quan internet tot just començava. Com s'entenen ara uns papers amb dades, quan la nostra vida sencera pot ser a les xarxes?

La història no tenia en compte internet. Però si un petit bocinet de paper ja era perillós, si anava a males mans, imagina't ara amb el munt d'informació que hi ha a la xarxa. El protagonista no té males intencions, és un joc que juga amb ell mateix. Amb internet no sabem exactament què hi ha a darrere. Si abans ja havíem de patir amb el que podia passar amb els nostres papers, ara internet ho ha multiplicat. Es pot reconstruir la vida d'algú, sencera. Però la història està feta d'estrips físics, està pensada fa 15 anys, a l'època universitària. Les històries que afegeixo a la base sí que han estat posteriors. Hi ha hagut una suma posterior de revisions, és clar. I aquesta és la sort que la història fos una suma de retalls. 

Va començar la carrera universitària quan sorgia internet. Com ha integrat una eina com aquesta, per a un periodista i un novel·lista, a la seva obra, que ha anat polint durant 15 anys?

Una de les feines d'un escriptor és traslladar-te a un context. Pot implicar la presència o no d'internet. Si parles d'una històra de principis o mitjan del segle XX, no. Si hagués acabat la novel·la fa 15 anys tampoc hi seria. Però sí que a la part final de la novel·la, en Marc, el protagonista, utilitza internet per parlar amb un amic. És una obra contemporània, una novel·la d'avui, amb gent que podria existir a dia d'avui, i internet hi apareix. Quan vas a cercar una història de temps pretèrits, has de fer un esforç per evitar elements de modernitat. T'has de documentar molt bé. Quan el protagonista és a Noruega s'emmiralla amb els relats dels exploradors noruecs i aquí vaig haver de vetllar perquè no fallés l'ambientació. He explotat molt l'àmbit psicològic, però la feina de documentació és important, no es poden fer ucronies. 

Va triar Noruega com a escenari per alguna connotació, pel caràcter del personatge?

Hi vaig viatjar i vaig quedar molt colpit. Quan faig viatges em documento molt per saber què he de veure i tinc una guia de viatge. Vaig reaprofitar aquest material de museus, edificis, llocs, perquè Oslo tenia molts elements per donar un interès a la novel·la. És clar que vaig ampliar la informació. També va ser interessant ser als museus i veure el vaixell d'aquells exploradors noruecs. I el protagonista té també un paral·lelisme amb aquests homes que exploren.

Com es passa de la concisió d'un periodista a fer les fabulacions d'un novel·lista?

Ja ho he dit algun cop (somriu). Hi ha històries que no tenen cabuda als informatius. Pots canalitzar l'esperit creatiu que has de controlar en un informatiu. Mai descartes tornar a la ràdio, però. És un altre cuquet que no mates mai, com el de novel·lista. La novel·la era una necessitat. 

I coneixent Andorra com a periodista, no dóna per a una novel·la?

Qualsevol lloc del nostre entorn pot donar per a una novel·la llarga. A la nostra escala de veïns també hi pots trobar elements d'aquest tipus. Hi ha una part que  pots afegir com a novel·lista, on no tens límits. Però a 'L'arquitecte dels papers estripats' hi ha ficció, no pas ciència-ficció. La novel·la té un tall realista, per molts elements romàntics o policíacs que hi vegi. 

Les dimensions d'Andorra fan que la proximitat del periodisme sigui diferent? Que l'accés d'un periodista a contactar amb un dirigent sigui immediat?

Hi ha caps de premsa, com a tot arreu. Sí que allà pots trobar-te, per estadística, que el president o el comú, visquin al teu costat. És qüestió de dimensió. Tot aquest enrenou amb la banca andorrana no ens pot fer oblidar que allà, aquestes entitats, són persones també que hi treballen com a empleats, i que viuen de manera normal, amb les seves famílies, compartint el dia a dia. 

Des de la distància, es fa arribar d'una manera esbiaixada la realitat. Els ex companys que tinc a Andorra m'expliquen que els mitjans de l'Estat estan dient autèntiques bestieses. Des de la distància és fàcil. Si toquessin el terreny i contrastessin informació, seria molt diferent.

Com es publica sense editorial?

Publiques sense eines de distribució que són bàsiques, però tens la teva llibertat. Molta gent llegirà obres que tenen el recolzament d'una editorial, però moltes d'aquestes novel·les amb renom o premiades no tenen el nivell. Només les ha apadrinat un grup de comunicació important. 

I es pot viure d'això?

No. Sobreviure?, depèn. Crec que he fet un bon producte, ara ja no és en tot cas a les meves mans. Queda la satisfacció personal, sobretot quan reps 'inputs' positius. I vols seguir portant estímuls a la gent.

Com ha trobat els hiverns de l'Anoia, ara que ha tornat d'Andorra?

A Andorra hi fa molt fred, però el país està preparat. He passat més fred a altres llocs (somriu). Ara no canviaria l'hivern d'aquí per res, aquí puc desenvolupar la meva etapa com a escriptor. Crec que de la novel·la també s'extreu un missatge, per molt lluny que estiguis, ni que sigui el paradís, quan a casa teva hi ha l'escalf dels qui estimes, no pots estar en cap altre lloc.