És la situació més dura que recorda?

Recordo especialment dues situacions que en el seu moment van ser punyents. Una va ser l'any que hi va haver aquell incendi que va assolar a una bona part de la Catalunya Central i que va gairebé cremar tota la muntanya. L'altra va ser a la nit de la vigília de Pentecosta, quan unes pluges intensíssimes van provocar una inundació que es va endur una bona part del mobiliari extern del Santuari. Tant en un cas com en l'altre va ser cosa de molt poc temps.

En canvi, ara físicament tot està igual, però el que ha quedat profundament transformat és allò que és més propi de Montserrat, la humanitat ha desaparegut. Tota la muntanya, tot el Santuari és silenci. És la desolació de l'ànima. I no és d'uns pocs dies, sinó que és molt llarg, i es fa molt llarg. Ara és interiorment molt dolorós. 

Com ha canviat la vida al monestir des d'aquest més de març?

Els monjos no hem canviat la nostra rutina. Tot el que abans féiem en comú, ara ho continuem. Però ara ens adonem que estem ben sols físicament; els actes que compartíem amb la gent que estava al Santuari ara només hi som nosaltres, i hi ha la presència d'unes poques persones que mantenen els serveis essencials al Santuari. Però hi ha el sentiment, a través dels mitjans de comunicació, de comunió amb moltes persones que ens segueixen per TV i internet. Ens ho diuen i ens demanen la solidaritat amb el seu dolor i la seva desolació. Personalment, més que mai, estic atenent per telèfon a persones que trobant-se soles els convé sentir-se acompanyades. I no sóc jo, som molts monjos que estem fent el mateix. La imatge dels llantions al terra de la basílica en la celebració de la Vetlla de Santa Maria a la nit del 26 d'abril volia explicitar això.

Algunes de les comarques més afectades pel coronavirus són les que envolten Montserrat. Quina reacció hi ha a l'Abadia? De fet, Igualada i la Conca d'Òdena van estar confinades dins el confinament, com es vivia aquell moment, donada la relació centenària que hi ha amb la ciutat?

Aquestes situacions, que són especialment dures, es fan sentir encara més quan ens són més properes. En el meu cas, encara hi tinc la família; per tant, era doblement, que ho sentia. Et sents impotent perquè sembla que hi podries fer alguna cosa, i la realitat et va sentir més feble, impotent. Les notícies que ens arribaven de la situació de l'Hospital eren aclaparadores. Impressionava com els primers servidors sanitaris havien estat especialment afectats. Entre els monjos ho comentàvem amb tristesa, i alhora admiràvem el coratge de l'alcalde i, a través d'ell, com els igualadins plantaven cara a tot el sofriment. També és quan veus que la nostra missió és la de posar-nos davant Déu en nom dels qui no poden, i demanem la intercessió de Maria perquè ben aviat ens deslliurem de la pandèmia que està afectant tants i tants odenencs. Precisament aquest maig estava previst la renovació del Ciri Votiu que recorda un altre moment històric i que a Igualada es va prendre la decisió de venir a Montserrat per implorar i per agrair a la Moreneta la seva protecció.

Quin món s'espera després de coronavirus? 

Si no us sap greu, començo retornant a la darrera part de la pregunta. Què n'espereu de Montserrat? Com desitgeu que us servim? Perquè penso que per part nostra és important que us escoltem, i ens expliqueu què hi porteu al vostre cor. Les informacions que ens arriben i que projecten el futur no són precisament molt optimistes. Dibuixen unes situacions molt desoladores. Penso que no es tracta d'anar en sentit contrari i marcar amb optimisme allò que es veu més aviat fosc. Però crec que l'Església pot explicar quina ha estat la seva experiència al llarg de la història. No és la primera vegada que passa a la Humanitat una situació com aquesta. Aprendre de la història pot ser molt savi; però crec que hem d'anar més enllà.

Quin paper ha de jugar l'Església i en particular un símbol de Catalunya com Montserrat?

La mateixa existència de l'Església ve d'una experiència de fracàs brutal. Els deixebles que seguien Jesús es troben amb la mort més humiliant que va sofrir Jesús. Sabem que la por i la desolació els va portar a confinar-se, però això els va servir per adonar-se que la vida no s'acabava aquí. L'Esperit obre els ulls i dóna coratge a uns homes i dones que estaven ben acovardits, i prenen la decisió, no de tancar-se llepant-se les ferides, sinó de treballar per a una nova visió de la realitat. Són deixebles de la Vida. Però saben que ho han de fer diferent: es troben i comparteixen el que han viscut, però ara comencen a treballar amb solidaritat. I també cal dir-ho: constaten que són febles. Però això no impedeix el coratge de transformar la realitat. Serà, per tant, que ens diguem mútuament com ens podem ajudar, sí. Amb una manera d'entendre i d'enfocar la vida diferent. Jo crec que l'Església no pot dir una cosa diferent que la que proposava Jesús: mirem-nos com ens mira Déu, amb amor. No serà l'eficàcia el més essencial, sinó els lligams fets amb tendresa, amor, sense desqualificacions i estar especialment atents amb els qui més necessitat tenen de ser estimats.