"Per als gihadistes l'islam és l' última utopia social"

Era d’esperar el que ha passat a Síria?

No, ningú s’ho esperava. Ni els serveis d’informació del règim sirià, ni els de les grans potències. Síria era i és una dictadura dominada per la minoria alauita, però hi havia un petit sector de classe mitjana que havia començat a tenir capacitat econòmica, mitjançant una obertura del règim. Els sirians tenen tradició comercial i són bons negociadors, encara que l’economia que tenia el règim fos planificada, soviètica pràcticament.

Amb Bashar va canviar una mica i hi havia privatitzacions, que van quedar en mans d’afins al règim, clar. La base econòmica siriana, l’agricultura, va anar-se enfonsant per una llarga sequera i això va avivar les tensions socials. Va portar molta gent del camp a la ciutat.

Per què creu que a Egipte i a Tunísia les primaveres es van resoldre relativament ràpid i sense massa sang i a Síria s’ha esdevingut aquest terrible conflicte?

Perquè per a la minoria que governa és una qüestió de vida o mort seguir al capdavant del país. Són un 12% de la població i necessiten les minories que no són de l’islam sunnita (la majoria siriana). És supervivència. I ara, amb tot el que ha passat encara seria pitjor que cedissin. A Tunísia el president va veure que havia de marxar i a Egipte va ser l’exèrcit el que va deixar caure Mubarak.

Quan el 2011 van començar les lluites semblava que hi havia dos bàndols clars: la dictadura i l’oposició democràtica de l’Exèrcit Lliure. Ara veiem múltiples bàndols: gihadistes, kurds, part de l’Exèrcit Lliure. Com s’ha creat aquesta multiplicitat?

Era una dictadura sense oposició. Els oficials de l’Exèrcit Lliure van desertar quan hi va haver la repressió contra uns nens que havien fet pintades. Les autoritats locals van engegar represàlies, perquè eren més papistes que el Papa. I aleshores es va desencadenar el conflicte. No hi havia oposició organitzada i molt d’aquest espai l’han ocupat els fanàtics gihadistes.

Quina és la composició de l’Estat Islàmic, doncs?

Hi ha àrabs, sirians i molts estrangers, que hom pensa que són gairebé la meitat. Gent que ve de França o Anglaterra i que han trobat un lloc i una causa per a les seves utopies. Són persones que veuen com  grans ideologies com el comunisme han fracassat, que veuen cap on va el capitalisme i ara creuen que l’islamisme és el darrer projecte social que queda viu al món, el darrer idealisme. La salvació, creuen. Això atreu  molta gent. I ho volen mitjançant la lluita armada.

Què queda de l’oposició democràtica siriana?

Controlen encara algunes àrees, vora Damasc i Alep. Cal dir que està molt fragmentada. Els militars que van rebel·lar-se contra Al Assad s’han dispersat. L’oposició també lluita entre ella.

I els kurds a Síria tenen esperances?

Si no ets sobre el terreny és difícil saber-ho. Els kurds poden ser independents ‘de facto’ tal com està la situació: tenen la seva pròpia milícia i ,mentre, cerquen temps per a una sortida política. Els seus germans iraquians tenen una autonomia tan àmplia que són quasi independents. I les línies frontereres s’han desdibuixat entre Síria i Iraq. A Turquia, en canvi, molts kurds han emigrat a la capital. A Turquia, tot i que les províncies frontereres són també de majoria kurda, hi ha una gran població a les grans ciutats, des d’on segueixen el que està passant. 

Quin paper té el president turc, Tayyip Erdogan?

Havia fet grans negocis amb l’antic govern sirià. I el més normal seria que estigués còmode si al país pugés un govern islamista moderat, dels Germans Musulmans, per exemple. Ara Erdogan es troba amb els gihadistes i els kurds, que poden ser dos grans enemics a les seves portes. Els kurds tenen connexions amb el PKK, que ell considera terrorista. Aquest doble joc que està fent és perquè no  vol ni els uns ni els altres. Jo penso una altra cosa també, l’Estat Islàmic va fer presoner un cònsol turc al nord de l’Iraq i hi va haver converses. Podria ser que haguessin arribat a altres acords.

Els cristians d’aquella zona són els més antics del món. Amb Bashar al Assad i Saddam Hussein tenien una posició més senzilla i ara es troben amb un Estat Islàmic implacable. Deuen enyorar les velles dictadures?

Amb aquests governs era “o estàs amb mi, i gaudeixes d’aquesta protecció” o estàs contra mi. Ara, les accions de  l’Estat Islàmic són també de propaganda, la doctrina de l’Alcorà és que es pot tolerar els cristians i els jueus, però ells confisquen totes les pertinences d’aquests grups per repartir-les entre els seus partidaris, tot al·legant la necessitat de pagar la jizya o tribut de capitació. D’aquesta manera, expropiant-los de forma radical aconsegueixen béns per repartir entre els seus o població musulmana menys benestant (propaganda) i “fer net” al territori. Han forçat una interpretació molt dura. I contra els iazidites les accions són pitjors, ja que no són Gent del Llibre. Aquesta duresa genera molta tensió i atreu molts musulmans radicals.

Viu a Turquia, que tradicionalment era un estat laic. Com és la reislamització que impulsa Erdogan?

Sí, Kemal Ataturk, el fundador de la Turquia moderna, havia triat una idea molt francesa, la república laica, quasi obertament antireligiosa, segons alguns. L’exèrcit defensa els valors republicans i va tenir una classe urbana que ha tingut una visió republicana. Erdogan ha captat la gent dels pobles, de l’interior, que ara són majoria a moltes ciutats, i els ha dit “els vostres valors són importants”. Són valors que té molta gent. Les protestes contra ell van tenir 5 o 6.000 persones... i ell dirà “jo en puc treure tres milions al carrer”. Els valors de la tradició i la religió són compartits per molta gent i ell els reivindica.

Turquia és musulmana, però no àrab. Com concilia l’origen dels turcs —a l’Àsia Central—, la religió portada pels àrabs i la cultura grega dels antics?

Són molt nacionalistes. Els habitants primitius, els hitites, són reivindicats a Ankara, i el passat del Turquestan, al costat de Xina, també té molta presència. L’islam és també un tret identitari d’ells. Ataturk va donar molta importància al passat dels turcs al centre de l’Àsia. El passat grec? Tenien por que els grecs ho volguessin recuperar. Intenten assumir-ho com a propi, tot i que entenen que el llegat és dels grecs. Al sud d’Espanya passa el mateix amb l’Alhambra o la mesquita de Còrdova, no? “Érem nosaltres o no érem nosaltres”. A Turquia és un orgull tenir les runes de Troia o Santa Sofia, només que integren aquest llegat a la seva visió.

Es permet el matrimoni civil, a Turquia? Amb quin criteri hi ha matrimonis mixtos?

A Turquia sí. A la resta de països preval la norma religiosa de cadascuna de les creences. Així, en la llei islàmica, un musulmà es pot casar amb cristianes o jueves, però a la inversa no, un home no musulmà no es pot casar amb una musulmana. En l’islam el matrimoni no és un sagrament, però està orientat perquè els fills ho siguin també. Bé, en el catolicisme, també caldria una dispensa per un matrimoni amb altres religions. Al Líban, on hi ha més grups, si volen matrimonis mixtos, les parelles van a a casar-se a Xipre. Ara bé, la pressió social és molt forta però i generalment es casen entre gent de la mateixa comunitat.

Hi ha corrents renovadores a l’islam que des d’aquí no podem captar?

Sí, des de principis del segle XX. És tabú discutir el text de l’Alcorà, però sí que es poden adaptar les normes a la modernitat i a la realitat. Aquests corrents no tenen tan ressò com les més integristes. Hi ha un joc de miralls: els radicals recorden que a Occident presenten l’islam que ells defensen com si fos l’autèntic i així poden assenyalar que Occident s’ha adonat de l’essència de l’islam. I després aquest augment de l’islam radical serveix de nou per alimentar la visió occidental que al seu temps alimenta la radical, etc. etc.. Per contra, altres corrents més moderats i renovadors no tenen tant de ressò.