Quico Tretze: "Si et graves o intentes vendre la teva música, és difícil no perdre el criteri"

Havia de ser el dia 13 la sortida del disc? Li va passar pel cap qualsevol altre dia?

(Somriure) No podia ser de cap altra manera, no? I sí, tenia pensat un altre dia per a l'edició de 'Perdut e Amat' però per motius logístics no vam arribar-hi a temps, també era dia 13...

D'on surt el temps per crear de zero un disc, el primer en solitari?

En el meu cas ha sortit de la necessitat de trobar-me a mi mateix, de depurar moltes coses que duia dins, això m'ha fet escriure moltes poesies i algunes cançons de forma natural, sense buscar ser escrites o editades, potser per això estic tan content d'aquest 'Perdut e Amat', perquè ha aparegut davant meu de forma natural, sense pressa. Potser si m'hagués plantejat fer el meu primer disc en solitari des del inici, ara no tindria disc.

Els Capítols d'una Història, Not Us, Black Kiss Superstar, Pulse of Dawn... tens dits per comptar quants projectes has viscut? Quin és el que més t'ha marcat?

Tots els projectes tenen un espai dins meu, uns records meravellosos, he crescut musicalment en cadascun d'ells i alhora he esdevingut qui sóc gràcies a ells. N'hi ha alguns que encara estan actius com Black Kiss Superstar i en breu editarem disc nou i la Lali Rondalla on fem moure l'esquelet dels nens que vénen als concerts (ja siguin adults o infants). Els Capítols d'una Història està en un punt que no sabria definir, tenim un disc gravat que espero editar algun dia però ara cadascun dels membres està vivint la seva vida i per tant el projecte s'ha aturat. Not Us va desaparèixer de forma natural, sense ni parlar-ho, va ser un projecte on tot fluïa, fins i tot la seva desaparició. Ara, podria dir que Pulse of Dawn em va marcar molt, pels anys que vam estar tocant, per l'edat, per les persones que hi van anar passant, van ser uns anys de creixement personal i sobretot de descobrir mons que molta gent no coneixerà mai, de descobrir persones meravelloses que s'amaguen per indrets inhòspits, de conèixer el surrealisme en estat pur. Uns anys de prendre decisions i descobrir que no tot és bo o dolent, que hi ha bellesa en la maldat i que hi ha dolor en la bondat.

I ara sol. Horror vacuis, al principi? Les experiències recitant poesia o amb els Capítols són un rodatge?

Sol... et podria dir que el primer concert que vaig fer en solitari és un dels cops a la meva vida que més horror vacuis (por al buit) he tingut, però t'hi has de tirar per seguir creixent i has d'encarar les teves pors, sinó no continuaríem el camí cap el que sentim. La poesia ja va ser un primer pas cap a on estic ara, en concret el fet d'editar-la ja que la poesia m'ha acompanyat des d’adolescent, però arriscar-te a editar la teva poesia et fa estar nu davant de molta gent, et fa vulnerable en  part i aprens a protegir-te i a entendre certes paraules que t'arriben.

I clar, Els Capítols va ser l'esglaó lògic fins al disc en solitari. 'Perdut e Amat', on el que buscava era precisament allunyar-me de l'horror vacuis (entés com a corrent artístic) i deixar que tot tingués espai i respirés.

Promotor, manager, ara cantautor... com no barrejar aquestes facetes? Quins límits hi ha?

És realment complicat, jo tinc estudi de gravació (Studio13) però vaig decidir que em gravés el Pau Sastre al seu Dr Hope Studio, per què? Perquè has de saber a quin cantó estàs sempre, has de saber que si t'estàs gravant no pots executar igual ni amb la mateixa llibertat i al final perds el criteri sobre la teva obra. El mateix passa com a promotor i mànager, jo puc buscar concerts a molta gent i parlar molt bé de les propostes que sento que s'ho mereixen però em costa molt vendre'm a mi mateix, em sento estúpid, és una sensació difícil d'explicar, per això al final vaig decidir treballar amb l'equip de Innusual Management, on a part de la confiança hi he trobat un equip humà que m'allibera de la tediosa labor de vendre's un mateix.

Del rock quasi acadèmic a l'actual cantautor. Tots els músics s'estoven?

No sé si tots els humans ens estovem o madurem o... He escoltat mil paraules per definir-ho, al final el que passa és que acabem mostrant el nostre jo interior sense por.
Dit això, jo mai he deixat d'escoltar rock, encara m’encanta tocar-lo, igual que altres estils musicals, qui em coneix sap que sóc un apassionat que pot gaudir de quasi qualsevol música encara que molta gent no ho entengui, però està clar que en aquest moment de la meva vida el que més es veu de mi és la part de cantautor i puc dir que em fa feliç que ara mateix sigui així.

Com a Quico Tretze, en solitari, sona més refinat, més indefens, s'acosta més a la seva essència?

Sens dubte, les cançons han nascut en la meva solitud i això fa que siguin essència pura, les melodies de veu han estat construïdes totalment des de la intuïció i la gravació ha estat feta des de la confiança i la llibertat cap als músics que m'han volgut acompanyar en aquest viatge, per això em fa tan feliç 'Perdut e Amat', perquè realment és la meva essència barrejada amb l'essència d'altres 25 músics e amics.

El 13? El número crea un personatge? És marca professional o personal?

Bona pregunta, on posar els límits... Vaig néixer un tretze, tota la vida escoltant que era un mal número (segons la nostra cultura, investigueu...) i quan arribes a l'adolescència t'entra el punt de voler canviar el món i l'adoptes com a nickname, a partir d'aquí... Alter ego. La meva persona pública es diu Quico Tretze i tot el que creo esdevé el seu llegat, però a casa dorm i aparec jo, que no em dic ni Quico ni Tretze.