Red Pèrill: "Amb la música m'he fet un món a mida perquè la realitat no em convencia"

Hi ha dos tipus d'artistes, els que expressen un compromís social en les seves lletres i obra, i aquells a qui no importa la salvació del món. I em fa l'efecte que Red Pèrill és un d'aquests.

S'ha de diferenciar entre qui l'utilitza musicalment i els que el tenim, però no l'utilitzem. El compromís social es demostra en altres coses, no en les lletres o proclames. En decisions, amb qui t'ajuntes. Sí, no faig músiques reivindicatives.

En les lletres no descriu temes quotidians gairebé mai. Parteixen molt d'un univers propi, atmosferes personals.

Autoreferencial?

Fa l'efecte que no necessita una observació detinguda de la realitat, posar-se en un banc al passeig i mirar, per produir o crear un món. Què ho fa que hi hagi aquest univers propi amb referències?

És maco que m'ho digueu. De petit tenia la sensació que em diluïa davant de personalitats més fortes. M'havia de reafirmar i cercava referents meus, paraules fetitxe, fer un món a mida perquè el món de fora no em convencia. La música em dóna una identitat. Me l'ha ajudat a forjar.

El Coronel Parker va dir a la seva secretària, "quan trobis un blanc que canti com un negre, prepara't per a guanyar milions de dòlars". El blanc va ser Elvis. Bé, en el teu cas, tenim  un català que està completament identificat amb la música negra. 

Sí, de petit ja m'agradava molt Michael Jackson o Whitney Houston. Cap als 20 anys em vaig començar a endinsar en el món del jazz. Sempre hi he tingut una relació molt especial, l'escolto i em vibra a dins com si fos quelcom propi. El jazz, el soul, el funky em fan moure i ballar. És una connexió rara, com genètica. Quan van fer un reportatge a TV3 sobre les coristes americanes em vaig emocionar, com si hagués nascut a Detroit (somriu).

De fet, qui escolta Red Pèrill troba una hibridació molt estimulant de lletres en català i música negra.

Ho vaig intentar definir d'alguna manera i mig en broma, mig seriosament, ho vaig definir com a 'nova cansoul'. Tot en mi és meitat seriós, meitat irònic. Tinc ganes de barrejar la música negra i allò que ens ve donat, ser català. Disfruto molt escoltant Ovidi Montllor, Pere Tàpies o La Trinca amb peces que em va descobrir el meu tiet. Molts d'ells ja mesclaven les influències de la música negra, rock o el jazz amb allò català. Ovidi Montllor va fer jazz fusió, Pau Riba tenia coses de psicodèlic americà.

Els catalans tenim un surrealisme molt propi, ho deia Josep Pla que tenim una visió descreguda, un humor escèptic, amb sornegueria. El "tot és una merda però ens en sortirem".

El nom del disc és 'Enemics de l'anar fent'. És quelcom molt català i molt igualadí, sobretot. Es considera un enemic d'això, ho veu una de les principals causes dels nostres problemes històrics?

Es pot entendre com una vacil·lada. Que pensin que per ser jo "enemic" em cregui superior. No, tothom és víctima d'aquesta filosofia de "l'anar fent" en especial els que vivim a la Catalunya Central, que forma part de l'ADN. Ens defineix, però és una manera de veure la vida que ens impedeix avançar. El concepte em va venir fa dos o tres anys i el volia portar a una cançó. Musicalment o literàriament, odio "anar fent". Quan veig que em repeteixo, paro. Fins que no veig que faig quelcom nou, freno, no m'agrada viure de rendes en la meva creació.

La comparació que més vindria al cap per definir a Red Pèrill seria Adrià Puntí.

M'ho han dit molt això, però no l'he seguit especialment ,al Puntí. Joan Miquel Oliver també és admirable, però no l'agafaria de referent. Sí que m'agrada emmirallar-me en Guillamino, que és qui fa un llenguatge propi en català amb música negra.

Com és el disc?

Molt orgànic, gravat tot en banda, poc sobreproduït, no hi ha abús d'efectes. Em vaig obligar a fer un disc de cançons, no de música. El missatge de la lletra és molt important i la música està al servei de la lletra. L'he volgut fer accessible. A qui agradi el pop i el soul li hauria d'agradar. Hi ha funky, soul i coses més inclassificables. (podeu escoltar una peça a http://redperill.bandcamp.com/track/lluna-nova-2) 

Harmonitza paraules rares, complicades, amb molta naturalitat.

La lletra considero que és més difícil que la música. Quan era més jove em costava mostrar-me com era i jugava a ser críptic. Ara dic les coses més clares, però continuo pensant que el nivell de les lletres és baix. La majoria són d'amor. Tenim música maca amb lletres lamentables. Jo me les treballo molt. Molt. Posar rareses, però també posar barbarismes com 'entresuelo' de cop.

Fa l'efecte que és poc científic en el dia a dia, que dóna un gran paper a les sensacions i a les connexions, en tots els aspectes. És cert?

Sóc molt poc científic, entenc molt poc els conceptes bàsics de la ciència. M'ha costat sempre molt i ho miro de paliar. Parlo molt de coses etèries. No sé com funciona l'univers i tinc les meves opinions i la manera d'entendre'l.

Penso que les casualitats tenen un perquè, que hi ha una força màgica que domina l'univers. Em baso en el que sento. És tot el que puc dir.

Com que sé que és un fan de les frases cèlebres, què me'n diu d'una d'Einstein: "Hi ha dues coses infinites. L'univers i l'estupidesa humana. I de l'univers no n'estic segur"?

És possible  que es descobreixi abans com funciona l'univers que un remei per l'estupidesa. Com més biblioteques tenim, menys llegeix la gent. Potser si prohibíssim les biblioteques i els discs, es tornaria a Perpinyà a buscar-ne. A l'institut tendim a obviar als llibres perquè fa d''empollons'. Per sort, la meva família m'ha donat la possibilitat d'acostar-me a la cultura. No sé com seria si hagués nascut en un altre ambient. M'alegro de voler buscar sentit a les coses.

"Avui 2 d'agost del 1914 Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. Jo me n'he anat a la piscina al vespre", Franz Kafka.

(riu) Boníssima. Una acceptació total d'"el món està boig, no hi puc fer res, que us donin". Molt fan d'aquesta frase. 

"Els Beatles som més coneguts que Jesucrist", John Lennon. No exemplifica la inversió de papers del segle XX entre el que havia estat cultura 'mainstream' abans i el que ho és ara?

És una vacil·lada enorme aquesta frase. Quan et fas famós, si ets mínimament intel·ligent t'ho has de passar bé dient aquestes frases. Tu i jo no ho podem dir. Han passat 50 anys i encara s'escolta. Ara, però, amb les xarxes socials es fan populars frases que no s'han dit. Hi ha un escrit filosòfic sobre l'amor que s'atribueix a Bob Marley i que corre per les xarxes, però és mentida que ho fes ell.

"Mai oblidaré la nit que Michael Jordan i jo ens vam combinar per fer 70 punts a Cleveland", Stacey King.

Sí (riu), Stacey King només en va fer un i Jordan els altres 69! M'encanta! M'agraden molt les recopilacions de frases mítiques de l'NBA. M'agrada l'humor per afrontar la vida. Hi ha aquella de l'argentí que presumia de fer la passada a Maradona el dia que aquest va recórrer tot el camp per fer el seu gol llegendari. Era una passada al mig del camp. 

I la seva frase, seria...

Ser un enemic de l'anar fent és una qüestió d'actitud.