Red Pèrill: "Faig músiques lluminoses i lletres obscures"

Els EP es diuen 'Safari' i 'Aquari'. El tema aquàtic és habitual, no en va, Red Pèrill és l'apòstol del 'flow' submarí, però perquè 'Safari'?

Hi ha una lletra que diu "fer un safari en un aquari"... M'he passat mesos pensant títols, quan volia fer un sol disc. Quan vaig decidir partir-lo, tenia el doble de feina per pensar títols. Aquari-safari tenia una sonoritat i em va venir la imatge d'això, d'aquesta lletra. Ara està de moda molt allò metafísic (somriu).

Vostè i jo som, probablement, les persones més cretines que hi ha en aquest bar. I sortim nosaltres al diari. El món és injust?

És veritat. Fan falta més metges i professors i se'ls ha de posar en valor. Els músics necessitem, però, ser idolatrats o que se'ns faci cas. Sentir-nos guais. Per això vaig fer el verkami (micromecenatge) tal com el vaig fer. Oferint coses útils com a recompensa: fer uns espagueti, passejar el gos... Volia oferir un servei, no una fantasmada. 

S'ha acabat la campanya. Quines contrapartides haurà de donar?

Doncs estaré cinc dies cuidant un gos a canvi d'allotjament gratuït i la inversió que van fer per finançar-me el disc. És fantàstic, unes minivacances. I no tothom reclama recompenses, hi ha gent que simplement inverteix. Un que viu a Galícia que va marcar això de cuidar dels gossos com a recompensa, però va dir que no feia falta. Era un piulador amb el que teníem moltes friccions, però ha fet com una catarsi i em va voler fer aquest gest. Es va gastar 75 euros. Com a agraïment li vaig dir que em desplaçaria a Galícia, però va dir que no feia falta. També hauré de fer visites guiades a Montserrat. I uns espagueti.

Va començar a promoure el disc amb el tema de 'La clau' i després 'El ceptre universal'. És el tercer disc. Quan altres autors arriben a aquest punt, acostumen a dir que "he fet el disc més personal". En canvi, no els està fent molt personals vostè des del primer moment?

Sí. El que puc dir és que he trobat el so que estava cercant ara. El primer disc era molt personal, tot i que més experimental, dispers... 'Enemics de l'anar fent' (el segon) tenia un so i una estètica fora de temps. Aquest tercer, entre Quico Tretze i jo, hem agafat un punt modern, amb el que m'agrada més del 'mainstream' i allò que ja faig habitualment. Ho hem depurat perquè agradi a més públic: des d'un bebè a una persona que escolta los 40 Principales. No volia una cosa destinada a petar-ho, sinó una cosa que pugui arribar a més gent, però sense perdre l'essència.

I sense perdre l'autotune.

Hem volgut apostar fort per això. Fa que el que fem soni més bé, amb aquestes textures electròniques.

'La clau' sona molt funky. Molts músics que volen quedar bé diuen que "fem fusió i mestissatge" i tots feliços. Què fa Red Pèrill? Té nom? 

A mi m'agrada barrejar, sí. Una persona va dir al twitter 'flow submarí' i em va agradar. Què faig? 'Flow', 'groove'... És complexe, perquè hi ha el ritme, les lletres, part de jazz i psicodèlia. Dic 'flow submarí' jo. No poseu més 'nova cansoul', ara ja no té sentit (riu).

Marc Mateu és músic de formació. Però era lluny de fer discs quan va fer-se piulador. Ha piulat molts anys sense fer discs. Un fenomen invers a molts autors que han tret discs primer i després van aparèixer a twitter. Com ho porta?

Ja era músic. Des que em vaig fer twitter, tenia clar que a part de ser una eina de coneixences, amistat i passar-ho bé, havia de projectar la meva identitat, de manera que algun dia m'entenguessin les cançons per haver-me entès com a personatge. A veure, no estava planificat així, consti. Feia i penjava vídeos i monòlegs. Quan vam publicar 'La clau' molts ho van entendre -amb un clip més treballat- i vaig guanyar més notorietat. No ho petaré com els Txarango, però ja és alguna cosa.

Àlex Almirall l'acompanya en aquest treball com a músic. Estèticament, formen un 'pack' curiós. Sembla que ell mateix sigui un 'baby Red Pèrill' per l'actitud, la sensibilitat. És així?

En principi ell tenia projectes i no havia de prendre part en aquest tercer disc. És jove, a més. Un dia li vaig demanar que m'ajudés una mica i anava fent coses fins que s'hi va involucrar més. Jo intento que ell pugui tenir el seu espai, però és un home versàtil i coneix les sonoritats modernes i hi treballa molt bé. Ell i Cels Burgès donen un punt de modernor. Entre ells i el Quico m'ajuden a resoldre el que porto pitjor.

És el seu àngel de la guarda.

Sí, el Quico Tretze ha apostat per mi com si fos el projecte de la seva vida.

Ha fet 39 anys, una edat impersonal. No és la crisi dels 40, però queda lluny dels 30. L'influencia?

(riu) Absolutament. Se'm fa rar tenir-los! No tinc fills, ni intenció de tenir-ne, ni parella... Vaig amb gent molt més jove, a més amb gent de la meva edat com el propi Quico o el Guillamet. Molta gent creu que en tinc 35, per la meva estètica. Estic en una època serena i em sento més feliç fent quelcom que faria la gent de 25 ó 30. Surto sense fer el boig, em cuido, vaig al gimnàs. Em sento sociable, conec gent, improvitzo, vaig a concerts. Tinc dues gates, noves responsabilitats com la cançó que he fet per iCat. Visc el moment.

Està fent el cruyffisme de 'Salid y disfrutad'?

Totalment. Tinc la frase gravada. Quan me n'oblido pateixo. Sóc cruyffista musicalment i a la vida, amb peròs i contres. La gent com a referents intel·lectuals cerca filòsofs i escriptors, jo puc tenir Mortadelo, Cruyff o Guardiola, encara que aquest a cops sigui 'pastel'. Cruyff és anar més enllà del pensament habitual i fer dreceres que en realitat són molt més segures i interessants. Sortiu i gaudiu. No és fàcil. Jo ho he passat malament, tinc un transtorn obsessiu. He anat a explicar-ho la ràdio i en vull fer didàctica de com es viu això. M'he hagut de medicar i així he pogut encarar el moment actual amb serenor. És un transtorn poc conegut i hi ha molta gent que no ho té diagnosticat.

Als vídeos de les cançons hi apareix molt la Moreneta. Ens consta que és ateu, però en canvi, té devoció per aquest símbol i és un element circular de l'estètica de Red Pèrill. Com és?

Ens passa a molta gent, ser ateus però ser fans de la Moreneta. La meva residència actual és el que era la casa dels meus avis, que eren molt religiosos. Un dia vaig trobar una Moreneta allà i la vaig pintar amb pintures africanes. No era una manca de respecte, al contrari, la volia redefinir. És meva, és la Mare de Déu de Catalunya. No és frivolitat. M'agrada que sigui una dona, el cristianisme ja té prou símbols masculins, inspira més tendresa. Des d'aleshores he anat comprant més figures de la Mare de Déu de Montserrat. Té molt a veure amb la nostra educació, cultural i moral, que volguem o no és cristiana. Som igualadins, amb el que això comporta... per cert que aquest tema surt sempre quan parlem.

Sí...

La moral cristiana em diria que el que faig, sense fills, sense una parella estable... No és el que toca, però ara estic bé fent el que faig.

Quants temes té el disc?

Cinc cada EP: deu en total.

Deu temes amb música i lletra que surten de les seves cabòries? Quin procés creatiu té?

Així és. Tenia pendent introduir-me al món dels sintetitzadors, no ho coneixia prou i era un món molt car. Quan m'ha semblat que tenia els coneixements necessaris i vaig tenir temps per fer-ho, ho vaig provar. Ara es poden trobar materials més econòmics. Primer em vaig comprar un seqüenciador per fer l'estructura, que ho puc fer de manera manual; vaig adquirir sintetitzadors; i durant un any vaig estudiar a fons els mecanismes. Vaig fer moltes cançons i bases i després va venir el moment de polir la música i fer lletres. Al bar, amb la llibreta i fer lletres. Després, vaig demanar a Quico Tretze a que em fes de productor, esporgar els sons i allò sobrer, veure on hi havia massa lletra... i clar, em va donar un cop de mà, perquè té aparells molt bons. I així, el darrer any, ho hem perfilat. 'Aquari' surt el setembre; 'Safari', febrer. Ho hem fet amb calma, ningú ens fa córrer.

Totes les lletres són seves?

Sí. Les escric de manera automàtica, parlen molt dels meus processos: lletres obscures, psicoanalítiques, instrospectives i música lluminosa. Introspecció i llocs on fugir, d'això parlen les lletres.

Anem acabant. Moment de les preguntes de resposta ràpida. Ana Rosa Quintana o Susana Griso?

(riu) Pasapalabra!

Es considera d'esquerres o de dretes?

Esquerres.

Amb qui es prendria una copa, però, amb Berlusconi o Pedro Sánchez?

El Berlusconi seria més interessant.

Dubtós que Sánchez sigui d'esquerres, de fet.

També, també.

Com a culè confés, amb quin partit del Barça es quedaria?

Al camp del Madrid, el del 2 a 6, amb Guardiola. Va ser molt bèstia, els gols d'Henry...

Qui situaria al podi de la música anoienca?

Ufff. Els Crisix, és clar. Quico Tretze anava molt bé, però ha estat pare... (somriu). Hi ha el Carles Viarnès, que espero el seu disc. 

Terribas o Basté?

Terribas.

A qui mai dedicaria un concert?

Inés Arrimadas.

Si li quedessin dues hores de vida, què voldria veure, una pel·lícula de Godard o 'Rocky III'?

'Rocky III'.

Anem a les frases lapidàries. "Això no ha anat bé", Artur Mas, 2012.

(riu) Es podria aplicar avui en dia. Tot va a pitjor, tant el clima com el procés...

"Es el vecino el que elige el alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde", Mariano Rajoy. 

Rajoy pot semblar babau quan parla, però crec que no ho és gens. L'haureu vist repartir al Parlament que dóna gust... crec que és més qüestió de dislèxia, que no d'estupidesa. Té clar el què vol dir. 

"Quise ahogar mis penas en el licor, pero las condenadas aprendieron a nadar", Frida Kahlo. 

Tinc sort que l'alcohol no m'ha atret. Conec poc a Frida Kahlo. És una frase dolorosa, certament.

"Bigàmia és tenir una dona de més; monogàmia també", Oscar Wilde.

(riu). A ell li agradaven els homes! La monogàmia és un tema que em plantejo molt, va a persones. És una opció bonica... a gent li surt bé, a altres no.

"Sempre que Detroit fa més de 100 punts i el seu rival en fa menys de 100, acostuma a guanyar", Doug Collins.

Qui ho va dir? Collins? (somriu). És el contrari del cruyffisme. Cada cosa té la seva antítesi. L'independentisme, C's; els Bulls tenien els Pistons; el Barça tenia el Chelsea...