TORNAR

Tijana Poštić: "El premi ens recorda que les dones immigrades podem tirar endavant, per molt dur que sigui el principi"

Entrevistem Tijana Poštić, cap d’infermeres de l’Hospital d’Igualada i Premi Internacional Catalunya 2020

societat
Dilluns, 19 juliol 2021. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

Nascuda a Sarajevo, Bòsnia, el 1992, amb deu anys, va fugir del conflicte bèl·lic dels Balcans amb el seu germà d'un any i la seva mare, deixant enrere el seu pare, que va morir en el conflicte, ja que només podien sortir mares amb fills petits. Amb l'ajut de la Creu Roja arribaven a Igualada, on la seva mare, infermera, va trobar feina. Es va llicenciar en Infermeria a la Universitat de Barcelona el 2003 i es va incorporar com infermera a l'Hospital d'Igualada, majoritàriament al servei de cures intensives. Des de 2018 és la directora d'infermeria del Consorci Sanitari de l'Anoia, on es van detectar els primers casos de coronavirus a Catalunya: Igualada va ser un dels primers epicentres locals del virus, i Tijana Postic va ser la responsable d'organitzar la infermeria per respondre al caos dels primers dies.

 

Com estan ara mateix a l'Hospital Universitari?

Estem a l'expectativa de la cinquena onada. 

Tijana Poštić. La gent, després de tants anys aquí, ja diu bé el nom?

La "j" ha de sonar com si fos una "y". Però la gent que em coneix ho acostuma a fer bé.

El Premi Internacional Catalunya que ha rebut és el del 2020. Es deu tractar, a la vegada, de l'any més dur de la seva trajectòria professional.

Sí, des del 2018 jo era la cap de l'equip d'infermeres. I el 2020 puc dir que ha estat el més difícil, quan tot just feia poc més d'un any que exercia el càrrec. En l'apartat professional ha estat el més complicat que he viscut. 

Les primeres informacions sobre la COVID-19 ens arribaven de la Xina. Era un virus desconegut i quan sonava a les notícies es feia difícil d'entendre quin efecte podia tenir. Com van ser aquells mesos immediatament anteriors?

És cert que no ens ho imaginàvem i que tot i que teníem un pla de contingència, no s'adaptava al que ens vam trobar. Hi havia una preparació, amb tres fases del pla de contingència, que van superar-se en només tres dies. Ens pensàvem que estàvem preparats, però en ser els /primers a Catalunya l'impacte va ser duríssim. Perquè tot ens venia de nou i les altres experiències d'un brot així eren a la Xina o a Itàlia. Els protocols eren nous i encara no teníem el permís per fer les PCR. Costa de creure, però un diumenge teníem el primer cas i el diumenge següent la meitat de la plantilla o era positiva o contacte de positiu.

Què recorda d'aquella setmana?

Anàvem tard. Potser vam subestimar què representava el coronavirus. De cop va ser anar tots amb mascareta, aplicar el pla de contingència i ben aviat començar un pla de reestructuració amb les coses que podíem mantenir i què era encara viable. Vam parar quiròfans i vam unificar la primària amb l'ICS. El personal va doblar i triplicar torns. Aquell esforç va ser increïble. Vam tenir la sort que també va poder venir gent, professionals d'altres llocs, i derivar pacients a altres centres.

Quan hi ha tanta pressió assistencial, entre les persones que treballen en aquest ambient neixen tensions o es fa més pinya?

Hi va haver molta pinya. Recordo companyes que deien "no em vull fer la PCR, perquè si dono positiu m'hauré de confinar i necessiteu un cop de mà". Era molt extrem. Hi havia qui estava de baixa per altres temes i demanava l'alta per poder venir-nos a ajudar. Amb aquesta unió i aquest compromís és com ens en vam sortir.

És mare d'una nena molt petita. Com convivia en aquells moments de màxima pressió? I com ho viu actualment?

Llavors ella tenia un any i mig. Aquells dies, quan arribava a casa, ella ja dormia perquè era molt tard. Hi havia molts dies que només la veia dormint. Vaig tenir la sort relativa que el meu marit va haver de tancar el negoci per la pandèmia en aquell moment i podia estar per ella. I jo tenia la por de no portar el virus a casa: entrava i em dutxava i guardava la roba de la feina en una bossa. Anava amb molta cura. Ara, la meva filla ja té tres anys i ja ha interioritzat aquesta situació. Tenen molta capacitat d'adaptació i si surto de casa sense la mascareta, ja m'avisa que me l'he descuidat!

Van fer unes vacances normals, l'any passat?

Sí, a l'estiu va afluixar molt i ens vam poder organitzar perquè tothom en tingués. 

Quan baixa la pressió assistencial després d'una experiència com aquella és quan sorgeix el cost psicològic?

Des de ben aviat vam veure que amb el que estava passant hauríem d'acompanyar als professionals. Al Consorci Sanitari estem seguint amb deteniment aquests casos i els que van sortint, perquè no tot és immediat, les conseqüències no són sempre en el primer moment.

Com va ser rebre el Premi Internacional? Qui la va contactar?

M'ho va comunicar la presidenta del jurat, que viu a Nova York.

Què significa per a vostè?

Estic molt orgullosa. Són quatre dones premiades, que venen de la immigració, però que han tingut un paper en la lluita contra la COVID-19. És molt valuós que es doni visibilitat al paper de les dones immigrades i et demostra que hi poden haver noies que es troben en un context molt difícil i que poden tirar endavant.

Hi ha un repunt les darreres dates. Quines conseqüències tindrà?

En molts casos ja veiem que no és només un refredat entre els joves. Hi ha hagut un cúmul de factors. S'ha acabat el curs escolar i ja no hi ha confinament nocturn, i a més ha arribat la variant Delta. Les conseqüències, ara, les pateix sobretot l'atenció primària. No podem deixar de banda la prudència amb aquest virus.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic