Xavier Bisbal: "Un referent espiritual en un barri segueix sent important per a molta gent, assidus o no a la religió"

Arriba a una parròquia amb molta població, a la pràctica, tot el nord d'Igualada. És una situació diferent a la que ha viscut al Bages? Com canviarà el seu dia a dia?

No crec que hi hagi un canvi radical de la meva manera de viure. Haig de dir que la zona del Bages on estava és bastant urbana, tenia responsabilitat sobre unes 14.000 persones i per tant, bastant feina. Ara tindré l'avantatge que no hauré de moure'm de parròquia en parròquia, però certament la Parròquia de la Sagrada Família també té un gruix de feina important, comprèn molta població.

El nomenament era esperat? Com li van fer arribar?

Per mi no era esperat. Jo estava a gust on estava i no havia demanat pas el canvi. A més, no és habitual que un sacerdot jove torni a la seva terra natal. El bisbe a final de curs obre el tema de les vacants, i hi havia la de la Sagrada Família i va pensar en mi, cosa de  què estic molt agraït, per la confiança que diposita en mi, ja que no deixa de ser molta responsabilitat.

Cada cop hi ha menys persones dedicades al sacerdoci. Com se supleixen aquestes vacants a les nostres parròquies? Cal pensar en una major implicació dels seglars? Com?

No sóc catastrofista en aquest tema. No estem en el pitjor moment vocacional: ara mateix hi ha dos joves igualadins preparant-se per al sacerdoci.

És veritat que la societat ha canviat i que no hi ha suficients vocacions per cobrir totes les jubilacions i baixes. Això actualment s'està cobrint amb sacerdots estrangers però crec que a la llarga haurà de canviar la manera d'exercir el sacerdoci, i com s'organitzarà la pastoral, tenint present que som menys. No és el mateix un bisbat amb 100 mossens en actiu que amb 50. Tampoc els feligresos són els mateixos.

El sacerdoci sempre estarà present en la vida de l'Església (això és fundacional) però la manera de com es viurà ha d'anar canviant, adaptant-nos al context diferent. I, evidentment, és impensable una pastoral que no compti amb implicació dels seglars: hi ha moltes coses que fem els mossens (no em refereixo als sagraments) que ells les poden fer perfectament. Sense oblidar tampoc que el principal rol del seglars és difondre l'Evangeli de paraula i d'obra a la família, als llocs de treball i en definitiva allà on es desenvolupa la seva vida.

Fa uns anys es va parlar de fer una quarta parròquia a Igualada per cobrir la zona del barri de Les Comes, molt separada de la resta de la ciutat i que estava a les portes d’un augment de residents. És encara una opció?

Igualada té tres parròquies, dues esglésies quasi-parroquials (Fàtima i Montserrat) i dues esglésies obertes al culte (Caputxins i Escolapis). En total se celebren cada cap de setmana, diria, més de 25 misses dominicals; per tant crec que els catòlics igualadins estan ben assistits.

Certament si mirem el mapa de la ciutat hi ha tota una zona, que és Les Comes, sense cap església propera, però hi veig dos problemes. El primer és la limitació de recursos humans i econòmics que tenim. El segon, és que pensant-ho bé, em sembla que l'esquema  que a cada barri s'ha de fer una església respon a una altra època. Actualment els catòlics practicants som una minoria (sense desvalorar la paraula minoria, com tantes que n'hi ha a la nostra societat) i no se si anar edificant parròquies respon al temps en què la pràctica religiosa era un fenomen social molt extens. Les minories se senten més fortes i acompanyades en uns punts de referència clars, esglésies acollidores (encara que siguin poques), que no desperdigades en una multitud de llocs de culte. No és que renunciem a créixer, però a vegades cal podar per créixer.

Té en ment alguns projectes per a la parròquia?

Com em van ensenyar al seminari, al començament cal observar com està la parròquia, quins punts forts i dèbils hi ha, i després prendre decisions. Em toca una feina de discerniment de la vida parroquial, d'observació, de consultes i de diàleg per tal de veure quin camí hem de prendre.

La veritat voldria que la Sagrada Família fos un lloc acollidor on tothom es pugui sentir bé i que el meu sacerdoci, amb humilitat i ple de limitacions, serveixi per acostar a Déu, a través de la predicació i els sagraments,  moltes persones, especialment les que més pateixen per qualsevol motiu.

És un sacerdot que s'ha format a l'era d'internet i les noves tecnologies, i que les coneix. Això li permet plantejar nous mètodes d'aproximació a la població?

El món, les novetats, els missatges, les idees corren per les xarxes socials. I l'Església hi ha de ser present, amb un to amable i propositiu. Jo n'he tret bastant de fruit pastoral de les noves tecnologies. I això pot ser una ajuda. Tanmateix, el món real és molt més gran que el virtual, l'error seria pensar que la pastoral es fa per internet: res no pot substituir el tracte personal. I crec que sense tracte personal, de tu a tu, no hi han veritables fruits.

Quina posició es té davant la urgència social que hi ha? L'Església és prou crítica amb les desigualtats i el sistema?

L'Església té una Doctrina Social molt profunda i desconeguda, sobre les injustícies, la dignitat del treball i les desigualtats econòmiques. Jo mateix l'ensenyo a un grup d'alumnes a Vic. No sempre s'aconsegueix fer arribar a la gent la riquesa d'aquests ensenyaments del Magisteri i més en un lloc com Espanya en què la qüestió política, econòmica i religiosa és un camp de mines i de maniqueismes i exclusivismes. La ferida de la Guerra Civil no està superada i es nota en moltes coses.

A nivell global, el Papa Francesc s'està erigint en un referent ètic mundial en el drama dels refugiats. L'Església té una preocupació evident per la defensa de la dignitat de la persona en tots els àmbits, també econòmic i laboral, i a través de Càritas fa quelcom més que parlar: ajudar a moltes víctimes de la crisi econòmica.

L'Església catalana hauria de posicionar-se més en el debat polític?

L'Església no ha de demostrar res en arrelament a Catalunya, a les seves tradicions i en l'ús de la llengua. Tanmateix sempre he cregut que en l'actual debat polític, la prudència és la posició correcta. Sempre que l'Església, a nivell institucional, s'ha implicat massa en política n'ha sortit malparada. La política (en minúscula) l'han de fer uns altres. L'Església té un missatge amb implicacions polítiques, en la defensa de la dignitat de les persones, en el respecte a la llibertat de consciència i en moltes altres coses. Però aquesta ja és la política en majúscules. La meva actitud serà aquesta: seré el rector de tots, pensin com pensin en els debats polítics, i parlin la llengua que parlin.

El missatge de l'Església ha de ser menys dogmàtic per arribar a la gent? Com es pot adaptar als nous canals de comunicació?

L'Església es dipositaria d'una fe rebuda per Crist i els apòstols, i les dades fonamentals del que creiem no poden deixar de ser dogmàtiques, en el sentit que són rebudes, no les podem manipular ni ideologitzar. Tanmateix, hi ha una altra accepció de la paraula "dogmàtic", que implica intransigència, antipatia o imposició. No és sobre "el què" sinó sobre "el com". La manera com comunicar el que creiem, que som fills de Déu i que estem cridats a una vida interior d'amistat amb Déu, evidentment ha de ser amable, propositiva i adequada a l'època, les necessitats i la capacitat de cada persona.

En què s'ha notat l’arribada del Pontífex Francesc? Ha percebut algun canvi en la sintonia amb la societat?

El Papa Francesc és una figura mundial i un referent molt ben acceptat. Però també diria que molta gent, almenys a casa nostra que és un dels països menys creients del món, està massa lluny de qualsevol missatge religiós. Això és un fet. Hi ha una barreja de raons històriques i també que el que ha rebut la societat de l'Església i, en particular, del sacerdoci en els darrers deu anys a través dels mitjans de comunicació ha estat molt negatiu. I això pesa i notes d'entrada una desconfiança en algunes persones.

Però que el clima sigui difícil no significa que no es pugui fer res per sintonitzar amb la societat. Quan la gent té confiança en el seu rector, descobreixes que hi ha moltes necessitats espirituals i humanes en les persones: que el sacerdoci, fer present a l'Amor de Déu que ens ha revelat Jesucrist enmig del món, segueix essent necessari. I això ho veig cada dia. I que la figura d'un referent espiritual enmig del poble o barri és molt important per a molta gent i en molts moments de la vida, siguin més o menys assídues a la pràctica religiosa.