El coratge de matar, de Lars Norén

TNC

Direcció: Magda Puyo

“Vull que els meus personatges tinguin el dret de preservar el seu enigma, el misteri, l’anonimat.

No vull que sàpiguen qui són. Quan els anònims signen amb el seu nom, posen esperança sobre el paper.

Només vull saber què fan. No qui són. Ni per què. De tota manera, és intangible.

Surten de l’obra tan anònims com hi han entrat”.

Lars Norén, Diari íntim d’un autor (2008)

Violència. Implícita i explícita. Verbal, psicològica i física. I por. Por a gairebé tot. A sortir al carrer, a fer-se vell, a assemblar-se al pare, a assemblar-se al fill, a sentir-se ofegats, a no sentir mai amor, a sentir-ne… I per sobre d’aquestes idees, planeja l’enigma. Tan necessari com desconcertant. Vital per a molts dramaturgs, així com per a molts espectadors.

El conflicte que Lars Norén planteja a El coratge de matar gravita al voltant de tres personatges: el pare (Manel Barceló), el fill (Nao Albet) i la Radka (Maria Rodríguez), la parella del fill. La proposta de Magda Puyo, arrenca significativament i encertada amb l’evocador lied de Viatge d’hivern, de Schubert, en un espai escènic poderós, totalment al servei de la història amb un inici memorable.

Quan el pare decideix instal·lar-se al pis del fill, amb la ferma intenció de fer-se càrrec d’ell (“quan ta mare va morir, em va demanar que m’ocupés de tu”), tornaran a aflorar les discrepàncies, les ferides i l’odi que es tenen, no només entre ells, sinó també a sí mateixos. La mera presència de la Radka, l’única que sembla tenir el privilegi de posseir nom propi -tot i que, per al·lusions, sabem que el fill es diu Erik-, serà qui desencadenarà la tragèdia que ja s’intuïa des de l’inici.

Lars Norén, dramaturg, poeta i novelista suec, és un dels referents actuals del teatre europeu, en la línia de Strindberg, Ibsen o Albee. La lectura de la seva obra és imprescindible. L’obra que ens ocupa, El coratge de matar, és una peça punyent, que convida a la reflexió, a la relectura i que no deixa indiferent, entre d’altres coses, perquè manté el testimoni -nosaltres- a l’ombra, tot reservant el secret. Respectant, possiblement, aquest enigma del que parla el mateix Norén al seu Diari íntim, que obliga a l’espectador a limitar-se a viure el moment de l’obra. Aquesta circumstància pot resultar incòmoda per aquells que necessitin ordenar entre judicis els motius, els sentiments i les accions dels personatges i que necessitin posicionar-se per un o altre personatge.

Una obra molt, molt recomanable en tots els aspectes. Direcció, interpretació i equip tècnic de luxe. Es pot veure al TNC fins el 30 d’octubre.