“Més m’estimo no ser sol. Si no ets sol a anunciar una desgràcia tot és menys clar i menys dur. Hi rumiava venint cap aquí… Si entro sol hauré de parlar-ne des del primer moment; en quatre mots serà tot llest i no hi haurà res més a dir; i tinc por del silenci que segueix les darreres paraules que anuncien una desgràcia… És aleshores que el cor s’esqueixa… Si entrem plegats els diré, per exemple, després de moltes marrades: l’han trobada així…Flotava al riu, amb les mans juntes…”

Interior

Negra nit. Però no és fosc del tot, ja que la llum de l’interior de la casa enlluerna subtilment el jardí. Malauradament, quan irromp la desgràcia, hi ha racons que semblen sentenciats a romandre a l’ombra, racons de l’ànima que no es podran arribar a abraçar mai. Només se sent, com aquell neguit de qui frisa, la remor d’unes aigües en la llunyania.

La Seca Espai Brossa presenta Interior, dirigida magistralment per Hermann Bonnín que reprèn l’obra de Maurice Maeterlinck, figura cabdal del teatre simbolista i premi nobel de literatura (1911). Es tracta d’una de les Quatre variacions sobre la mort que presenta uns personatges que es veuen obligats a comunicar la pitjor de les notícies a una família. Com fer-ho? Quan? Mai sembla arribar el millor moment. Tots quatre, des del jardí de la casa de la Mélisande, la protagonista absent de l’obra, observen com l’interior de la llar és ple de vida, farcit de l’apacible quotidianitat del dia a dia. Un nadó dorm plàcidament. Però ells i nosaltres, el públic que comparteix el silenci, estem situats a l’exterior.

Maeterlinck investiga les possibilitats poètiques que ofereix el misteri per a més endavant, tal com deia Borges, tractar de desxifrar-lo. L’Interior que proposa Bonnín remarca l’immobilitat i l’esperit simbolista del text, creant una atmosfera onírica on es diu tot sense necessitat de pronunciar cap mot. I és que, quan la peripècia ja ha transcorregut i, amb ella, l’amenaça de perill, l’angoixa i el dolor, què és el que roman? El Silenci. Un silenci vibrant, expressiu i rigurós, tan significatiu que s’erigeix com un personatge més, del que seria preferible no fugir. Cal destacar en aquest sentit el brillant treball interpretatiu de Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Laia de Mendoza.

L’obra compta amb la gran traducció de Jordi Coca i la intel·ligent dramatúrgia de Sabine Dufrenoy que dota la història de l’atmosfera precisa per a que el misteri que plana durant la llarga espera dels personatges tingui lloc. L’espiritualitat i el simbolisme s’ofereixen ja, així doncs, des del pròleg, amb la veu la mateixa Mélisande (Nausicaa Bonnín) i s’accentuen gràcies a la creació d’un espai sonor realment suggestiu (Orestes Gas), de les evocadores intervencions sígniques (Joan Cruspinera), d’un gran treball d’il·luminació i de l’encertada direcció del moviment escènic (Leo Castro). Una obra sobre la mort, la solitud i sobre com fer-ne front. Una proposta escènica memorable, on no té cabuda l’artificiositat i que commou profundament per la seva nuesa i per traspuar una sinceritat que et traspassa l’ànima.

Fins el 8 de maig.