//Plugins sense CDN ?>
“Desprèn-te de l’infern, i la teva caiguda romandrà
interceptada per la teulada del cel”
Djuna Barnes, El bosc de la nit
Precisió, consciència i misteri haurien de ser ingredients fonamentals en una obra de teatre. Aquesta vegada, tot i que d’una manera irregular, els tres elements fan acte de presència a Somni americà. La producció és a càrrec de Les Antonietes juntament amb la Kompanyia Lliure. Escriu i dirigeix Oriol Tarrasón i s’està representant al Lliure de Gràcia, fins l’1 de març. Brillant exercici dramatúrgic, grans interpretacions.
Tot just arribar, amb les sacrílegues crispetes que s’oferien encara a la mà, irromp una veu en off: “avui no passarà res important”. I continua advertint que el que estem a punt de presenciar no és una història amb nus, trama i desenllaç, sinò la història d’uns personatges. No s’apaguen els llums, però l’espectacle comença.
Una sèrie d’individus vaguen erràtics per l’espai des de l’inici fins al final de l’obra. Un mosaic humà que conforma el que podria arribar a semblar una família poc ortodoxa. Romanen plegats en aquell ambient desolador, protagonista absolut de la peça, que no és un altre que un drugstore atrotinat situat enmig del no-res, d’un desert simbòlic de la desertització de l’ànima, de la moral i, fins i tot, del desig.
Tarrasón es serveix, com a punt de partida, d’una vintena d’obres dels autors més representatius de la literatura nord-americana, especialment dels anys 30, des de Caldwell fins a Tennessee Williams, passant per O’Neill, Reitman o Saroyan. Rera una curosa i exhaustiva lectura, el collage dramàtic està servit, però no es veuen les costures i el viatge poètic que dibuixen els personatges convida a fluir. Com els antiherois que protagonitzen les històries dels nord-americans de referència, els de Somni americà, també han perdut la il·lusió. Viuen desarrelats, al marge d’una societat presumptament exitosa que els rebutja.
Il·lustració de Xavier Gabriel
Somni americà és una proposta que va més enllà de les estructures dramàtiques habituals i això ens dóna l' oportunitat de llegir l’escena d’una manera especial. L’espectador és molt en allà, en l’aquí i l’ara de l’obra, i té l’oportunitat de viure al seu voltant gairebé com un més dels personatges. Una obra sobre els somnis, sobre els desitjos i sobre el poder de la col·lectivitat, ja que el fet d’estar tots junts i de no tenir res, dóna la possibilitat de donar-ho tot. En definitiva una obra sobre la capacitat d’estimar-se de les persones.