D’Igualada al Kilimanjaro: 40.000km d’aventures sobre rodes

CORA MUNTANÉ

L’expedició, que va ser organitzada per l’associació Moto Club Igualada, va portar els igualadins a viatjar d’Igualada al cim del Kilimanjaro sobre dues motos Bultaco Sherpa 250 i un Land Rover i va travessar una quinzena de països, des d’Espanya, Marroc, Sàhara, Mauritània, Mali, Costa del Marfil, Ghana, Togo, Benin, Nigèria, Camerun, República Centre Africana, República Democràtica del Congo, Rwanda i Tanzània.

Els igualadins van pujar una moto al cim

“Érem un equip molt variat i ens complementàvem”, recorda Josep Ma Lladó, que l’any 74 tenia 18 anys i va ser qui va conduir la moto fins al cim. “Jo feia trial i vaig voler-me afegir a l’aventura, per mi va ser tot un descobriment: no coneixia Àfrica, tenia molt poca informació, però em va fascinar”.

Lladó, enginyer aeronàutic i cofundador de l’empresa de globus aerostàtics Ultramagic, després de l’aventura al Kilimanjaro va seguir i continua encara fent expedicions com la de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on va anar-hi amb moto amb Jaume Llansana, el 75; a l’Aconcagua, a Argentina, on també va ascendir-hi amb moto, l’any 77 amb Llansana i Joan Comelles, o al Kilimanjaro, que va tornar-hi anys després per sobrevolar la muntanya amb el globus aerostàtic. En la ruta Igualada-Kilimanjaro, Santi Godó va ser qui es va encarregar de buscar el finançament i, per això, la Forestal Tànica va aportar un Land Rover nou, que “vam tornar trinxat però va ser imprescindible per a l’expedició, sense el vehicle no s’hagués pogut fer”, assegura Josep Ma Lladó.  D’entre els vuit igualadins que van fer el cim, sis van viatjar d’Igualada a Tanzània per terra i els altres tres van arribar-hi en avió i, un cop al destí, l’equip complet va planificar i gestionar els permisos per a l’ascensió, que va durar sis dies en total i que va culminar el 26 d’octubre al cim Uhuru Peak, el punt més alt del Kilimanjaro, de 5.950 m en aquell moment.

“Vam sortir d’Igualada després del meu últim examen de la universitat, un 4 de juliol i llavors vaig deixar els estudis durant un temps perquè no volia perdre’m aquella aventura. De fet, és una decisió que crec va valer la pena”, narra Lladó, i contextualitza que en aquell moment no tenien informació detallada dels països per on van passar, ni GPS, ni mòbils: “els meus pares van contactar amb la Creu Roja de l’Anoia perquè procuressin tenir informació de nosaltres a través de la institució a Àfrica, perquè tenien molt poques notícies nostres”.

Sis mesos d’una aventura que va ser un rècord i que va marcar nou igualadins apassionats del motor.

Article publicat al monogràfic en paper #ADMOTOR de l'AnoiaDiari