Uns quants Al-Pi-nistes caminen fins al cim del Puigpedrós (2911 m)

Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols, altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes, d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb pantalons impermeables o jaqueta paravents.

Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt. Ja s’observa el cim, i van traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20 minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigpedrós (2911m). Tant de bo es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol, però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir. Ressegueixen la carena, en direcció a la Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una estona.

Amb la panxa ben plena, ja tenen forces per seguir el camí que, paral·lelament al Riu Duran, va perdent altura, s’endinsa entre els boscos, i arriba finalment al Pla de Campllong, no sense abans obsequiar-los amb unes curioses imatges d’unes cascades de glaç. Ja només els resta seguir durant uns pocs quilòmetres la pista forestal per on hores abans han passat amb el vehicle, i tot pujant suaument, corba va i corba bé, cansats però molt satisfets, arriben al cotxe.

Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!

Al-pi-nisme